mirades
Jordi Grau
L’aigua que no baixa
Dimarts passat començava aquestes Mirades amb una imatge de Girona d’en Lluís Romero des del pont de Pedra. S’hi veien les cases de l’Onyar amb Sant Feliu de fons, la foto més buscada pels visitants i segurament la més reproduïda de la ciutat juntament amb la de la catedral. A l’Onyar hi ha molt poca aigua, de manera que es veuen perfectament unes illes verdoses que han guanyat terreny. Són sediments, que ja hi eren, però que quedaven colgats per l’aigua, no pas per la que baixava, sinó per la que sortia de la sèquia Monar després de passar per la inoperant central del Molí.
Dimecres al matí una empresa especialitzada pescava peixos a l’Onyar. Pesca elèctrica. En realitat els atordia per tal d’agafar-los i després alliberar-los al Ter. Falta aigua. La sorpresa és que la llei marca que només se salvaran els peixos autòctons, com ara els barbs, i que les espècies considerades invasores o exòtiques s’han de sacrificar. Ho diu la llei. La meva sorpresa va ser que les carpes de l’Onyar són exòtiques i, per tant, les que es pesquin no seran alliberades al Ter. No ho sabia. Tan nostrades com les sentíem que fins i tot el TEI de Sant Marçal els va dedicar un dels seus espectacles i són d’alló més fotografiades des dels ponts de la ciutat, des de la plataforma (així en dèiem de la plaça de Catalunya) fins que l’Onyar desemboca al Ter, segons llegeixo a Pedres de Girona.
Això de les carpes m’ho explica en Martí Terés, regidor de Sostenibilitat de l’Ajuntament de Girona. Moltes vegades li he preguntat per temes relacions amb l’aigua i les hortes de Santa Eugènia, ara ben seques, primer per les obres al parc d’aigües braves de Salt, destrossat pel Glòria, i, immediatament després, per la sequera. El decret de sequera ha buidat la sèquia Monar i per tant el rec a les nostres hortes. Després farem discursos sobre la verdura de quilòmetre zero. És clar que, com diu l’Angelines de La Competència, ella menja kiwis de quilòmetre zero perquè els compra al súper de la cantonada.
Sabia que l’aigua del tram final de l’Onyar provenia de la sèquia Monar. Tres metres cúbics per segon en condicions normals. Ara la sequera fa que el rec baixi buit. I això no només impedeix regar, sinó que provoca que l’Onyar quedi sense aigua al tram entre el pont de Pedra i l’aiguabarreig amb el Ter. M’explica en Martí que l’Onyar és un riu estacional típic de zones mediterrànies. A la foto d’avui es veu que el seu cabal és mínim. El que no sabia, i m’explica el regidor, és que la poca aigua que hi baixa és la que prové de les depuradores d’alguns pobles pels quals passa i d’algunes indústries. Aigua depurada però que ha sortit també del Ter. Si no fos per això veuríem com l’Onyar quedaria ben sec durant els estius o períodes no plujosos. Vaja, com el Daró per la Bisbal i el Galligants gironí, que en diem riu però és més torrent que altra cosa. Per tant, si no plou el tram final de l’Onyar es veurà amb poca aigua perquè no es pot treure del Ter per complir el cabal ecològic, ara rebaixat. Les fotos de la Girona icònica seran diferents. Però, francament, jo pateixo més pels hortolans.