El català, objectiu impossible
Quan algú en el seu país s’ha de proposar, com a repte, poder viure exclusivament en català, vol dir que la cosa està molt cardada. Em vaig fer aquest propòsit quan treballava en una empresa en què totes les relacions eren en català. Podia tenir resolt el tema lingüístic en l’àmbit laboral i familiar i en l’entorn social, malgrat tot, no vaig assolir l’objectiu. En molts espais del nostre entorn, cada dia s’utilitza més el castellà. És la llengua que sents en la majoria d’emissores de radio i canals de televisió. El castellà també és predominant en l’àmbit editorial, de diaris, revistes i publicacions de tota mena, per no parlar de tot l’entorn judicial i dels serveis i institucions dependents de l’administració de l’Estat. També moltes empreses s’han passat al castellà. No cal que expliqui la immersió lingüística espanyola que hi ha a Barcelona. I et cauen els collons a terra quan veus que la solució que impulsa el nostre govern són pedaços i campanyes puntuals, com l’extraordinari repte de parlar d’entrada en català amb tothom i a tot arreu durant 21 dies. Com si fos una gran cosa! La llengua no se salva amb cent mesures, a cop de decret, ni amb campanyes publicitàries. Fa massa anys que s’estan incomplint impunement totes les lleis de normalització lingüística. Les incompleixen les mateixes institucions governamentals del país, en l’ensenyament, la sanitat, la justícia, els mitjans de comunicació públics i pràcticament a tot arreu. Només a tall d’exemple, hi ha empreses de serveis contractades pel Departament de Salut que s’adrecen als pacients exclusivament en castellà i vulneren el dret dels usuaris a ser atesos en català a la sanitat pública, i això és una constant que s’ha imposat. El panorama és tan desolador que avui hi ha activistes que es dediquen a posar adhesius amb el lema Ho volem en català en espais on hi ha la retolació només en castellà. Fa pocs dies, en un calaix encara vaig trobar adhesius d’aquells del Català a l’Escolà i En català, si us plau dels anys de joventut, de quan no teníem ni l’Estatut, ni lleis de normalització lingüística. Sabeu que fèiem? Exactament el mateix que fan ara els activistes de l’ANC i d’Òmnium. I és què estem avançat cap enrere, com els crancs.
