Tenir una edat

Llevat d’honroses excepcions de servei públic i retirada discreta, els polítics es divideixen entre els que volen aferrar-se al poder i se’n surten i els que volen aferrar-se al poder i no se’n surten. Les apostes de continuïtat per persones amb manifesta edat de jubilació han fet rebrotar el debat: el cas més cridaner és el del president Biden anunciant que es presentarà a la reelecció amb 82 anys. La il·lusió de l’eterna joventut ha estat un clàssic de la cultura americana. Són sèniors entossudits a presentar-se amb aires juvenils. Practiquen una mena de negacionisme biològic. La gràcia, si de cas, consisteix a destacar el valor de la pròpia edat i no dissimular-la. És el que fa l’hàbil Ronald Reagan en el debat presidencial del 1984 contra un contrincant molt més jove que ell. El septuagenari Reagan va fer una declaració d’entrada: “No vull fer servir la qüestió de l’edat en aquesta campanya: no penso aprofitar-me, amb objectius polítics, ni de la joventut ni de la inexperiència del meu rival.” Fins i tot el jove va haver de riure i Reagan va acabar guanyant la reelecció per amplíssima majoria. Per sort, en les democràcies, l’èxit de l’operació depèn dels votants. Ben diferent d’aquells sinistres aferraments al poder dels dirigents soviètics, aquells buròcrates de partit fossilitzats com un sol home i una sola idea fixa: seguir. Homes estàtics disposats a mantenir la bandera de la revolució pels segles dels segles. Potser tot plegat és degut al curiós miratge psicològic que ens fa creure que la vellesa sempre arriba uns quinze anys més tard de l’edat que ja tenim. O potser, ras i curt, només té a veure amb la famosa eròtica del poder, “el gran afrodisíac” en deia Kissinger. Està demostrat que la temptació del poder no és fàcil de dominar i que costa poc oblidar l’advertència del savi historiador Lord Acton: “El poder té tendència a corrompre, i el poder absolut, a corrompre absolutament.”