L’economia en primer terme

La situació del món en què vivim no és cap bon exemple. M’agradaria destacar el nivell dels polítics. Deixo al marge Catalunya, per raons òbvies. La mitjania dels polítics espanyols és evident, així com la dels europeus i la d’altres països del nostre món, com els Estats Units. La mitjania dels líders arrossega una falta de solidaritat que ens fa molt de mal.

Voldria subratllar que en aquestes circumstàncies, i em refereixo tant a Catalunya com a Espanya com a Europa, els polítics haurien de donar preferència a la solució dels problemes econòmics abans que qualssevol altres. En canvi, tenen tendència a donar preferència als problemes que els defineixen i deixar els econòmics en segon o tercer terme.

El resultat és que s’estavellen una i altra vegada amb l’interlocutor. Ho podríem aplicar a les discussions sobre la independència de Catalunya, al paper d’Espanya al món, a la Comunitat Econòmica Europea, a l’OTAN i fins i tot a l’ONU. No es té consciència que avui dia és més fàcil avançar en el terreny econòmic que en l’estrictament polític, ja que aquí es creen batusses inacabables per quatre ratlles o per quatre paraules. Un bon exemple va ser l’aparició de l’euro com aquell que ningú s’esperava i que es preveia que arribaria molt més tard. Cal, és clar, que hi hagi dos o tres polítics representatius de les grans potències que es proposin tirar endavant la proposta.

Els problemes polítics es resoldran amb més dificultat que els econòmics. O dit d’una altra manera, la solució de la vessant econòmica dels problemes serà més fàcil que la política. L’experiència d’aquests 50 anys ens demostra que els problemes econòmics, amb la seva característica tècnica i numèrica, s’han resolt més fàcilment que els polítics. Sorprèn que en molts estats, el o la ministre d’Economia sigui una persona que no s’hagi llegit ni un sol llibre sobre el tema econòmic. Alguns estats ben propers a nosaltres consideren que els problemes econòmics es poden resoldre amb una visió política. Això és un gran error.

En el darrer segle, ja no en els darrers cinquanta anys, s’ha avançat molt més en una unitat econòmica que en una de política. En el Consell de Seguretat de l’ONU, per exemple, els socis permanents són els que van guanyar la Segona Guerra Mundial: no hi és Alemanya i sí Rússia. Amb records tan llunyans que tenen efectes actuals no anirem enlloc.

La Unió Europea va dir que després de l’euro calia buscar la unitat fiscal i laboral, però encara estem molt lluny d’aconseguir-ho. Ens caldria tenir uns líders amb capacitat de convèncer, afluixant per un costat i cargolant per l’altre. L’economia no és una ciència exacta, però ho és molt més que la política. A Catalunya en tenim un exemple, amb la petició d’independència, dividida entre diversos partits. És evident, per a mi, que un objectiu tan ambiciós només es pot aconseguir amb unitat i la demostració de l’existència d’uns problemes econòmics que poden ser objecte de diàleg, de cessió i de guany.

Voldria acabar l’article amb una crida a la solidaritat, que no sé si és política o econòmica, però que és vital per a fer passos endavant i refer un món destarotat i en el qual cadascú va per on li sembla. Solidaritat vol dir recordar que hi ha un Tercer Món que passa fam, que el canvi climàtic ens afecta a tots, que les guerres comercials endarrereixen el desenvolupament, etc. No som solidaris ni de bon tros, ja que tot tira pel seu costat. Economistes en primer terme, amb uns polítics que els empenyin i que actuïn conjuntament amb altres estats.