Opinió

De set en set

El salari al carrer

Aquest Primer de Maig hi ha hagut una sacsejada reivindicativa de la classe treballadora a gairebé totes les grans ciutats d’Europa. Malgrat la diversitat de governs de signe polític diferent –no tant en la seva pràctica– , els carrers europeus han denunciat la vertiginosa pèrdua de la capacitat adquisitiva de les classes populars. El grau de protesta i revolta és més intensa en uns països que en altres, no tant perquè estiguin en pitjors condicions laborals, sinó perquè fa més temps que lluiten de manera més organitzada i, sobretot, més independents dels seus respectius governs de torn. Avui l’Estat francès lidera la defensa dels drets laborals al nostre continent. El persistent combat frontal de l’esquerra contra la davallada dels drets laborals ha forçat el conjunt de la classe treballadora europea a mirar-se al mirall. La pandèmia va aturar la vida del carrer en tots els sentits, i alguns estats, com l’espanyol, van aprofitar l’alarma sanitària per reforçar no pas el sector sanitari, sinó el seu autoritarisme policial, militar i paternalista (i són el govern més d’esquerres de la història contemporània). Malauradament a l’Estat espanyol des de la transició i exceptuant un parell d’ocasions ha predominat una relació de submissió, de prebendes o de simbiosi sectàries entre algunes sigles de partits i sindicats (fins i tot amb condemnes judicials). Veurem si els crits de combat dels portaveus d’aquests sindicats que han donat suport a totes les reformes governamentals són un intent més d’eclipsar els veritables sindicats combatius o si van de debò… I es que la gent constatem que tot segueix encarint-se, que ens empobrim, mentre els bancs i els rics es fan més rics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.