Opinió

Tal dia com avui de 1979. A LA VORA DE...

Josep Maria Espinàs

Crítica i crèdit

Observo que d’un temps ençà es produeix una curiosa coincidència entre alguns comentaristes dels recitals de cançó: sembla que vulguin desacreditar-la. I dic desacreditar-la, i no criticar-la, perquè, de crítica, no n’hi trobo gairebé mai. Pràcticament és impossible llegir una anàlisi de les lletres, de les músiques, de les interpretacions de les diverses cançons que componen el recital. Potser és que el gènere artístic de la cançó no els interessa gaire, només hi van pel “fenomen”; més d’una vegada he pensat que, si els comentaris de futbol es fessin amb aquest criteri, en acabar de llegir-los no sabríem qui ha fet els gols, però en canvi sabríem quin sector del camp era més cridaner i quants jugadors duien els mitjons caiguts.

Deia que em sembla que vulguin desacreditar la cançó perquè darrerament he vist que insisteixen a fer creure que el públic l’ha abandonada. L’altre dia llegia en un títol de diari “Només s’omplí mig Romea”, mentre que la primera frase del text començava així: “Amb el teatre gairebé ple...” Contradiccions a part, ja són ganes d’encapçalar la crònica amb una frase destacadament negativa. ¿I no és tendenciós de dir que, si ara s’han fet recitals conjunts de dos cantants, és perquè “la cançó” ja no omple? Sempre la fibladeta a “la cançó”, així, en general... Quan hi ha un cantant que “omple” una setmana o un mes seguit –fa uns quants anys era impensable–, no he vist mai que es digui que “la cançó” té molt d’èxit, aleshores és només “aquell cantant...”.

Ignoro les causes d’aquesta manca d’objectivitat que sembla formar part ja, de l’“estil” d’alguns comentaristes. ¿És que no saben dir res prou concret d’allò que han vist i aleshores la solució és desviar els trets? Perquè en comptes d’acreditar o desacreditar la cançó en general jo trobo que el més lògic, i exigible, en el comentari d’un recital és que qui el redacta s’acrediti o es desacrediti ell mateix com a crític, i en aquest sentit trobo que es resisteixen a comprometre’s. Els “criticaires” de la cançó solen ésser molt poc crítics de les cançons i dels cantants. Mai no diuen “aquesta cançó d’en Pere Tàpias és dolenta per aquest motiu i en canvi aquesta altra és molt bona per això i allò”, o “la interpretació que fa en Joan Isaac de la peça A és massa crispada, però els matisos d’expressió que dóna a la peça B són del tot encertats...”.

Jo he assistit a alguns excel·lents concerts al Palau de la Música, amb no gaire públic, i mai no he vist que el crític donés a aquest fet un caràcter prioritari en la informació, ni dediqués el seu espai a sentenciar la decadència de la música. Ja era prou difícil d’explicar els valors de la partitura que s’estrenava o exposar el seu punt de vista sobre la interpretació que el cantant havia fet dels “lieder” de Schubert en comparació amb els de Wolf.

Potser el secret és aquest, senzillament, que criticar és difícil i desacreditar és fàcil.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.