mirades
Jordi Grau
L’ombra de Vicenç Pagès i Jordà
Amb Vicenç Pagès i Jordà em va passar una cosa curiosa. El vaig veure força i el vaig llegir als diaris i als seus llibres molt abans de poder dir que el vaig conèixer. La seva figura imposava. Me’n parlaven bé d’ell molts amics, però tenia aquella manera de fer i de ser que no feia fàcil acostar-s’hi. No va ser fins que em va tocar entrevistar-lo que em vaig adonar que darrere aquella façana que el feia semblar distant hi havia més timidesa que una altra cosa. Era un bon escriptor per entrevistar, tot i que crec que no era precisament el que més li agradava de tot el procés de publicació d’un llibre. No l’hi vaig dir mai, però els seus relats i les seves novel·les em van enganxar. Amb Els jugadors de whist em va passar una cosa curiosa que ja m’havia passat amb Jesús Moncada i Camí de sirga. Tothom en parlava tant i tan bé que vaig trigar a posar-me a llegir-la. I de la mateixa manera que m’havia passat amb l’escriptor de Mequinensa, l’obra d’en Vicenç Pagès em va enganxar, tant que no he deixat de rellegir-la. I de buscar tot el que havia i ha publicat. Els jugadors de whist va guanyar el premi El Setè Cel de Salt i el Joan Crexells. De fet, en Vicenç ja havia guanyat el Documenta, el Sant Joan de novel·la i el Mercè Rodoreda de contes i narracions abans. I després va guanyar el Sant Jordi, el Nacional de Cultura, el Maria Àngels Anglada i, a títol pòstum, el Crítica Serra d’Or.
El Crítica Serra d’Or l’hi van donar per Kennedyana, editat per Folch & Folch. L’he llegit i, sabia que em passaria, m’ha enganxat, agradat i emocionat. Perquè en Vicenç, que va revisar-lo quan sabia que s’estava morint, explica aquelles coses que a mi m’hauria agradat saber explicar. Perquè també soc d’una generació que va viure el Camelot dels Kennedy. Ell, en Vicenç, no havia nascut quan van abatre John Fitzgerald Kennedy a Dallas, el 22 de novembre del 1963. Jo tenia cinc anys i recordo la commoció que va provocar a casa, que s’ho miraven per la tele. M’hauria agradat, com sap fer-ho en Vicenç, escriure que a casa també els tractàvem com si fossin coneguts o parlàvem de la Jackie amb naturalitat familiar. Em van obsessionar els Kennedy i la seva trajectòria, amb el descobriment de la mort del germà gran, de les circumstàncies de l’assassinat del primer president catòlic dels EUA, de com tots érem d’en Bobby i per tant no sabíem per què contra el president Lyndon Johnson, o com vam viure l’accident de Chappaquiddick que va posar fi a la carrera a la presidència del petit, en Ted per a la família.
Vaig llegir tot el que vaig poder d’aquella família i de les morts, addiccions i històries brutes que hi ha al darrere. I d’Onassis i la llegenda que el president era viu en una illa grega amb l’Elvis, acollona en Vicenç. M’ho podia haver estalviat i esperar Kennedyana, una obra rodona, sensacional, única, que fa més gran la llegenda de Vicenç Pagès i Jordà. Ell sí que ho sabia tot dels Kennedy. Cito Adrià Pujol Cruells: “Josep Pla deia que, per suportar l’existència, el millor era tenir una obsessió.” Afortunadament la d’en Vicenç van ser els Kennedy i especialment JFK, “l’ombra que m’ha acompanyat sempre”. Ja no és una novetat, però si se’l perden serà un pecat.