A la tres
Se subhasta
“Les administracions s’apressen a anunciar mesures en habitatge, cal un pacte més durador que la nova llei i no pedaços preelectorals, rellevants, però simbòlics
El govern no ha resistit la temptació preelectoral d’oferir alguna solució o facilitar l’accés a l’habitatge, encara que sigui amb una mesura simbòlica com l’expropiació d’unes desenes de pisos buits. És el primer cop que el govern s’atreveix a expropiar habitatges de bancs o fons d’inversió. La iniciativa és més icònica que efectiva en l’intent de frenar l’escalada de preus de lloguer o la compra, però no per això menyspreable perquè explora una via per a l’administració. Més electoralistes semblen les propostes del sector socialista de l’executiu espanyol, de voler aixecar 20.000 habitatges als solars sobrants del Ministeri de Defensa, avalar a través de l’ICO el 20% dels crèdits hipotecaris als joves o posar al mercat 50.000 pisos buits de la Sareb. Pedro Sánchez ha tingut tota una legislatura per fer política d’habitatge i s’espera a la recta final. La llei de l’habitatge, recentment aprovada, peca del mateix, i ja veurem quant li dura, a la judicatura estatal, una legislació que fixa topalls al lloguer a les principals ciutats. Un dels errors de tots els partits i administracions en l’habitatge és no haver assolit un pacte previ, o un acord global a partir del qual tothom es comprometi a facilitar la cerca de sòl i la construcció d’habitatges a un preu més assequible i durant dècades. L’absència d’un marc legal durador –la nova llei ja té l’espasa de Dàmocles del Constitucional a sobre– complica l’efectivitat de mesures voluntarioses com la del govern. El parc públic d’habitatge a l’Estat no supera el 3% i tant se val si el sector immobiliari entra en crisi o creix a preu fet, que el percentatge no canvia. Només una política d’adquisició d’habitatges buits continuada i perenne arribaria a abaratir el cost d’accedir a un habitatge. Com han arribat alguns estats europeus a disposar d’un parc d’habitatge públic del 20%? Amb una política de compra, expropiació i construcció assequible de dècades i exercida per governs de divers color. I, amb tot, no aconsegueixen abaixar preus a ciutats de gran pressió demogràfica o turística.
