El que tenim

Tenim la gran sort de poder gaudir d’un dels indrets més meravellosos del planeta. Ho dic jo, que hi visc. EIs vint-i-set municipis de la nostra comarca, el Gironès, es troben repartits per una àmplia superfície de més de 575 quilòmetres quadrats, envoltats de boscos, muntanyes, cultius, planures, rius, rieres i sèquies, que donen recer a un munt d’espècies animals i vegetals. Entre aquestes espècies hi som nosaltres, que també formem part d’aquest ecosistema. El que potser encara no hem interioritzat i del qual segurament no som prou conscients és del fet que vivim i existim també gràcies a la natura. A l’anterior columna us parlava que ja era hora de prendre consciència de la necessitat de tenir cura de l’aigua, sobretot ara que s’ha convertit en un dels recursos més preuats. Fins i tot avui que, malgrat haver plogut una mica els darrers dies, no ha estat suficient per recuperar, amb la quotidianitat a la qual estàvem acostumats, la visió que teníem dels pantans plens, les lleres dels rius ben regades i l’absència de notícies sobre la sequera. S’acosta un estiu calorós i escàs d’aigua. Els nostres boscos corren el perill, més que mai, de grans incendis, ocasionats sovint per nosaltres mateixos i que malauradament destrueixen allò pel qual hauríem d’estar lluitant: el nostre entorn. Els professionals de la gestió forestal, els bombers, els agents rurals i els voluntaris forestals, com sempre, com cada estiu, estan disposats, arreu del territori, a vetllar per la prevenció i la conservació del nostre patrimoni natural. Un enorme i sentit reconeixement per a tots ells. Però, al mateix temps, la seva diligència hauria de recordar a les administracions públiques la necessitat de dotar aquests equips humans de tots els mitjans materials i tàctics necessaris per fer la seva feina de manera segura i eficaç. Com canten els bombers en el seu himne: “Tots som un en actuar.” Som responsables del que podem controlar. Així, doncs, el malbaratament de l’aigua i el risc d’incendis són la nostra responsabilitat. No podem anar fent la viu-viu, perquè el que no cuidem avui serà destruït demà. Com va dir Marie Curie, “ningú no pot construir un món millor sense millorar les persones”. Hem de ser capaços d’aportar al bé comú el nostre treball individual.