Recordant el nostre geni modest

Fa més d’un any que és mort i tot just avui fa un mes que es va presentar al pati de L’Arc, als peus de la catedral de Girona, el llibre que li va dedicar en Pius Pujades: Hèlios (Jordi Soler). Contra la dictadura amb humor. Vull dir que no hi ha una efemèride exacta per escriure sobre en Jordi Soler, el nostre geni modest. De fet se n’ha escrit molt, sobre ell i el llibre que en Pius Pujades li ha dedicat i que feia anys que prometia. L’ha editat la Fundació Atrium Artis i són 428 pàgines en què s’inclouen alguns dels milers i milers de dibuixos que l’Hèlios va fer a L’Arc durant les llargues nits de la més llarga dictadura franquista. Dibuixos obscens, crítics, en què ni els bisbes, ni el clero, ni els militars, ni, no cal dir-ho, en Franco, hi surten ben parats. Ara no els ho deixarien fer com llavors, però tampoc els valorarien en secret perquè són allò que es diu políticament incorrectes.

Era un llibre necessari. Pels dibuixos que recupera (en Carles Ribera en té alguns centenars més de guardats) i perquè explica sense embuts una vida complicada i dissortada. En Jordi va ser batejar per en Lluís Freixas com “l’ànima renaixentista del periodisme” en una entrevista a la Revista de Girona. Certament va fer de tot i tot ho feia bé. Però ho va poder fer perquè va trobar el seu hàbitat a les parets d’El Punt. Va començar a publicar-hi el 1981 quan va tornar de Madrid i la seva tira Sísif es va estrenar el 13 de març de 1982, i fins a la seva mort. El diari va ser un port on l’Hèlios, colpejat per la vida i les circumstàncies, sempre hi va trobar refugi. Primer com a col·laborador, després com a membre de la plantilla i fins a la seva jubilació. Però va continuar venint cada dia al diari després de jubilar-se. Dibuixant, escrivint o fent fotos. I els seus enrevessats. En Pius el va fitxar, en Lluís Falgàs i en Jordi Bosch recorden com van haver de convèncer en Joan Bosch per agafar-lo en plantilla, però el que sempre el va valorar i el va cuidar va ser en Joan Vall, encara que li no agradarà que ho digui. Se’n va cuidar fins al final, els anys que calia fer-ho. Amb en Toni Muñoz d’intermediari.

Aquestes coses cal deixar-les per escrit perquè correm el risc de no recordar-les en un futur. Cal recordar aquella Girona de l’Enric Marquès, en Lluís Bonaventura, en Carles Vivó, en Josep Tarrés, en Francesc Ferrer i tants d’altres. En Pius Pujades, que deu a en Jordi Soler el nom propi amb què és conegut i la e del seu cognom, diu que prepara històries de tota aquesta gent. No només les divertides, que n’hi ha moltes, sinó també les que expliquen com era aquella època de delacions, presó i tortura, de militars i un clero que tot ho podien, en una ciutat en què un jove pel fet de ser-ho o perquè portava barba ja era mal vist. Esperem el llibre, Pius! I gràcies pel que has escrit sobre en Jordi, encara que hi surti tot, les coses bones i les dolentes. M’agrada recordar en Jordi, un geni que podia ser pesat quan una cosa li feia gràcia o un article d’un diari de Madrid el feia indignar. El que maleïa els mals conductors i era un pèssim conductor. El que s’adormia a més d’un bar de nit i quedava tancat al lavabo. Un personatge d’una Girona que desapareix, la Girona que va estimar el nostre geni modest.