mirades
Jordi Grau
Vint anys fent bona Xamfaina
La samfaina és un plat mediterrani que porta pebrot, tomata, albergínia, ceba, carabassó i al qual alguns hi afegeixen patata, carbassa o julivert. Es pot menjar sol o acompanyant carn, peix, llegums, cargols, arròs, pasta o verdura. Vaja, una barreja, “la salsa més important, única i irrefutable que la cuina catalana ha aportat a la gastronomia”, segons van dir Joan Perucho i Néstor Luján. Paraula de déus gastronòmics, doncs. Samfaina és normatiu però en diem xamfaina. I així, perquè feien una barreja de temes que anaven del pasdoble a l’havanera, del txa-txa-txa al corrido mexicà, de Pablo Milanés a en Peret Blanc de Beget o de Serrat a Llach, és com va decidir anomenar-se aquest grup que ha arribat al seu vintè aniversari.
Divendres, amb un Teatre de Salt ple fins a dalt, Xamfaina ho van celebrar oferint un concert a benefici de Càritas. Potser perquè ho fan perquè els ve de gust i els dona la gana, sempre l’encerten. Són tres a l’escenari, veterans: els saltencs Llorenç Cabezas i Fonsu Mateu, que fan les veus, i en Josep Maria Abad, el mestre pianista que toca els teclats, uns teclats que fan tots els sons, que en Quim Segura s’encarrega que arribin en les millors condicions.
Xamfaina ha fet 20 anys i el concert commemoratiu el van engegar amb una cançó de Tomeu Penya: Sirena. S’han guanyat la vida amb d’altres coses: en Fonsu i en Josep Maria, com a visitadors mèdics i en Llorenç, al capdavant d’una comercial. Però porten la música a les venes. En Llorenç abans de la mili ja va ser vocalista de l’Orquestra Iris. I en Fonsu, amb el seu germà Lluís (dos reconeguts pintors), amb dos germans Cabezas, en Llorenç i l’Eusebi, juntament amb un bateria, l’Arseni del Río, van formar als anys seixanta un conjunt, IOK8, que tocava peces dels Beatles i els Shadows i que ells mateixos qualifiquen d’inqualificable. En Fonsu diu que amb tres acords apresos van anar fent.
La gènesi de Xamfaina cal buscar-la a l’entorn d’una bona taula. Durant anys es reunien a La Roca Petita de Riudellots, on acabaven cantant. En Josep Maria, que és de Riudellots i que anomenen Pare Abad perquè va estar tres anys de monjo a Montserrat i és pare de dos Abad també músics, s’hi va afegir en aquell vell piano del restaurant. Dinaven i cantaven. I s’hi afegien a taula en Nito Figueras, en Pep Poblet, l’Adrià Puntí... I allà ben tractats per en Miliu i l’Angelina es van decidir. El mestre Josep Cassú i la família Moncanut els van animar i ajudar. El mestre Cassú, director i pare del director de La Principal de la Bisbal, els ha escrit cinc cançons, una de les quals dedicada a l’Anna Maria, la dona del compositor de sardanes Narcís Lagares. I una havanera dedicada a l’Angelina cuinera, amb lletra de Carme Jordi. I ja acumulen 20 anys i tres CD enregistrats, que han reeditat. Algun promotor els ha fet ofertes per fer bolos cada setmana, però poden triar i trien. Assagen setmanalment i després dinen, a Can Xifra o Can Mascort. Divendres van triomfar, acompanyats dels germans Àngel i David Abad i Pedrito Martínez. En Fonsu diu que l’èxit és a causa del seu repertori. Saben triar, passar-ho bé i triar temes: “Alguns dels quals fem bé i els altres, molt bé.”