‘Ressò’, 500 números volent ésser

La revista Ressò, de Santa Coloma de Farners, ha arribat al número 500, 55 anys després de publicar-se per primera vegada, el 1968. Em va agradar veure com la sala de l’Arxiu Comarcal de la Selva s’omplia per a l’acte commemoratiu en què, a més de l’actual director, Albert Puig, hi va participar Joan Carles Codolà, l’home que tira endavant Llum i Guia, de Cassà, i que és el secretari de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal. Per cert, a la sala s’hi pot veure l’exposició amb motiu del 40è aniversari de l’ACPC i també s’hi va repartir el llibre que va escriure el doctor Lluís Costa.

Em va satisfer comprovar la vitalitat de l’actual equip de redacció de Ressò, gent jove i preparada, la baula necessària per mantenir viva la flama de la revista tants anys després, un revista que continua essent necessària perquè no hi ha res més necessari que explicar el que passa al costat de casa. Ressò ha fet una aposta clara per mantenir el paper. És evident que costa, però la revista fa goig perquè fa allò que d’ella s’espera. Tocar els temes locals donant espai a totes les sensibilitats; donar veu a les associacions, ben vives; i fent-ho en català, la llengua que sempre ha defensat perquè defensant-la defensa el país.

Divendres a l’Arxiu Comarcal hi eren alguns dels fundadors de Ressò. En Quim Domingo, en aquella època jove vicari i per a qui sembla que no passen els anys; Assumpció Cantalozella, la seva dona, tots dos col·laboradors de Presència i ben presents en la fundació d’aquest diari. M’han de disculpar que no els mencioni a tots, però no em voldria deixar el senyor Joaquim Trias, que va ser director de Ressò durant vint-i-cinc anys i que continua ben actiu publicant a la revista.

Ressò va néixer el 1968, quan un grup de joves que organitzaven classes nocturnes clandestines de català a l’escola de conduir APSA, amb Joaquim Bauxell de professor, van tirar endavant la revista. Sota el paraigua d’Acció Catòlica en un moment en què el bisbe de Girona era farnesenc. La gent de Recull de Blanes els va donar un cop de mà. Trias explica que comprovar que la sortida de la revista no agradava a les forces vives del poble ja va ser motiu de celebració. “Anàvem per bon camí.” Van organitzar un recital de Raimon que va ser un èxit. Tot i que van prohibir alguna cançó, la gent va acabar entonant el Diguem no. Després van arribar problemes econòmics. Una multa de 10.000 pessetes va posar en perill la revista, i més quan, després de perdre el judici, en van haver de pagar 10.000 més de minuta a l’advocat periodista que els va defensar. Dos número extres per la festa major i Nadal van salvar la revista. Trias també va recordar com un promotor els va posar una querella i els demanava un milió de pessetes. Saber coses i amenaçar amb publicar-les va suposar la retirada de la querella però va impedir començar a fer net de corrupció. Una carta d’Espriu també va impedir el tancament de la revista apel·lant a Joaquim Trias el servei al país. Un servei que Ressò encara fa. Com diuen al número 500 a portada, “seguim volent ésser, no semblar”. Per molts números més! La premsa més propera és més necessària que mai. Per ser.