Històries de mares i filles

Una professora treballa en un institut d’un barri tan degradat d’una ciutat de Catalunya que els serveis socials a més d’estar desbordats no disposen de cap recurs per protegir les joves de les xarxes d’explotació sexual que les enllaminen, sense que es pugui dir, formalment, que hi estan atrapades. Mares pobres, soles, separades o molt mal acompanyades incapaces d’atendre les filles ni marcar els límits que elles tampoc han tingut ni tenen perquè no se’ls poden permetre quan la supervivència penja d’un fil. Nenes que a cap edat remenen diners i es regalen algun caprici de pija perquè han après que els homes paguen per la seva simpatia (entengui’s fel·lació) i són expertes a fer que la cotització pugi; nenes d’ESO tan espavilades com destruïdes, que es mengen el món i s’autolesionen per despistar el dolor, encara innocents però ja enfonsades en l’espant d’una misèria insistent, que a estones demanen auxili i a estones abracen amb provocativa solitud la vida que els ha tocat, que fan una sortida de cinc dies amb el grup classe i lluny de l’entorn viciat s’enganxen a la mestra perquè és el que més s’assembla a una mare com imaginen que hauria pogut ser una mare. Mares que acudeixen a l’aula a parlar amb la professora quan la filla passa alguna línia vermella, que ploren i es desesperen en va i després se’n van al carrer o a la carretera o al bosc o al pis on s’ha concertat una cita amagada a mitges –al final tothom coneix el marro. Mares que diuen que no haurien d’haver tingut fills i menys encara filles perquè, per més voltes que faci la Terra, les dones com elles sempre cauen al mateix lloc. Pensem que no, que no ha de ser així, que de vegades no és així i que hi ha molt recorregut per combatre aquesta violència.