La perplexitat

Començaré pel principi: se’m fa difícil escriure aquest article, ja que parlar d’un llibre del Jordi Graupera és d’entrada un repte, i és que voldria dir alguna cosa interessant, aportar alguna idea nova sobre una publicació escrita per una de les ments més brillants que tenim. Què puc dir que no s’hagi dit? D’entrada, a part de llegir el llibre, he gaudit de l’entrevista que li va fer el Joan Maria Pou a Les xerrades al JOK i també la del Bernat Dedéu a L’illa de Maians i, alhora, vaig degustar la conversa que va tenir amb el Joan Burdeus a Núvol. Un cop feta aquesta confessió –voldria sortir dels llocs comuns a l’hora de fer aquest article– m’hi poso fent cinc cèntims de La perplexitat: el Jordi Graupera ha fet un llibre en què ens explica les seves aventures a Nova York, contextualitzant-nos els Estats Units tant en l’àmbit històric com en el contemporani, ens relata vivències personals i, en algunes ocasions, ens posa davant del mirall com a país. Un llibre que transmet profunditat, sinceritat i humanitat, en una narració on llegim (i escoltem la veu del Graupera) tot explicant-nos escenes, reflexions i moments vitals rellevants. Sens dubte, és un llibre important.

Deia el Joan Maria Pou que, probablement, en aquest llibre cada lector subratllaria frases molt diferents a la resta com a destacades. Molts lectors marquem fragments per facilitar una segona lectura, aquells que més ens han colpit, sorprès i agradat. Resseguir les frases subratllades deu dir tant del lector com de l’escriptor… En el meu cas, de La perplexitat en destaco una frase que em persegueix: “Passa sempre que les mateixes raons que et permeten assolir el poder són les que t’impedeixen exercir-lo un cop el tens.”

Quan vaig acabar el llibre vaig seguir pensant en el conjunt de pàgines, en les descripcions de Trump, d’Obama i de Clinton, la història dels hipsters, detalls de Nova York i els personatges que s’hi descriuen, vivències de la família de l’autor del llibre, em venien al cap episodis diversos, però sobretot no parava de pensar en nosaltres. No parava de pensar en nosaltres, acte seguit, a cada cosa concreta que recordava del llibre. No parava de pensar en on érem fa just set anys i on som avui. No parava de pensar i segueixo pensant indefugiblement on han anat a parar l’esperança, l’empenta i l’energia. Després del moment més àlgid, hem viscut i seguim vivint una reculada emocional fortíssima. Intento fer una conclusió del llibre i no sé si té sentit, però la meva confusió i la meva perplexitat és que a cada record d’aquestes pàgines publicades per Destino em venen al cap paraules com ara impotència i desencís, penso on som, penso que no anem enlloc, que hem tornat a la divagació, al mal menor, al qui dia passa any empeny, a la renúncia, a l’abatiment, a les engrunes, a tot allò que ens rebel·lava, a tot allò que volíem enderrocar.

Avui som de nou en una llarga migdiada i, mentrestant, llegeixo un llibre brillant i estem nacionalment confusos i perplexos, perquè no sabem què podem fer per posar fi a aquest temps mort on estem instal·lats i posar-nos dempeus i tornar a alçar el desig de lluitar per allò que més val la pena: les conviccions. La meva conclusió del llibre no sé si té sentit, però és una idea forta que m’atrapa, la sento al fons del cor, em fa vibrar i sé (i no sé per què ho sé, però ho sé perfectament) que és així. El Jordi Graupera ens parla del significat de les paraules, de la literalitat, del que volen dir per a cadascú, i les paraules i les pàgines del llibre em porten a dir que hem de reconstruir les esperances trencades i endegar un capítol que posi fi a la nostra resistència, perquè hem de guanyar, perquè la nostra generació no pot rendir-se disfressada d’un record heroic, ni podem allargassar per desídia l’espera.

Hem de tornar-hi, hem de superar la confusió, hem de ressorgir. Hem de guanyar i La perplexitat (i tants exemples que podria anomenar com aquest llibre) ens demostra que tenim el talent, perquè la nostra cultura segueixi viva, però ens cal l’audàcia per vèncer. La gran pregunta que em queda és qui serà capaç de liderar el renaixement (i per això suposo que aquesta idea nuclear m’envaeix) i ens dirà “guanyarem” i sentirem que serà l’hora, deixarem la confusió, i anirem per la victòria.