Robots amb barretina

Les dades publicades pel Centre d’Estudis d’Opinió ens donen molta més informació que la de projecció de vot dels partits polítics. O el percentatge de suport a la independència, que és allò que acostumen a destacar els mitjans. Hi podem trobar, també, un apartat que ens parla del tarannà, els gustos i les percepcions de la ciutadania del país. A grans trets, ens autodefinim com a persones responsables, disposades a pagar impostos per mantenir les prestacions públiques, confiem en els nostres ajuntaments i desconfiem de la monarquia espanyola, creiem que cal transmetre als fills els valors del criteri i de l’esforç, no estem gaire preocupats per l’impacte de les tecnologies a la feina i ens agrada l’arròs i la pasta.

A escala internacional hi ha un altre rànquing que es publica periòdicament i que ens pot donar idea de cap a on va el món pel que fa a gustos: és la llista Forbes de les persones més riques del planeta. Estranyament –com a mínim per a mi– en l’última llista publicada, baixa posicions la persona que va comprar Twitter, tot i la importància de les xarxes socials en el model econòmic mundial. I, en canvi, puja al primer lloc del rànquing un senyor que ven bosses de mà a un mínim de 3.000 euros la peça. I això no és el més sorprenent. El més sorprenent –potser també només per a mi– és que hi ha persones que les compren amb alegria i orgull d’estatus social.

I en aquest punt, torno al tarannà català: no ens veig gaire fent ostentació de la nostra riquesa, ni explicant quant cobrem o quant tenim al banc. Diria que, en general, som més aviat d’assegurar-nos un raconet per si de cas, que no pas de dilapidar la fortuna per figurar. És possible que algú opini que ens creiem més que els altres o que ens consideri uns supremacistes, però a mi m’agrada pensar que, majoritàriament, som més republicans, que ens agrada que ens demanin l’opinió amb una urna pel mig, que no ens divertim torturant animals, que patim d’associacionitis, que som de defensar causes (però també d’assenyalar els traïdors de les causes), o, per exemple, que tenim una festa a l’any dedicada a regalar llibres i roses. Trobo que, tot plegat, parla prou bé de la nostra manera de ser.

El tarannà, com la llengua o la cultura, forma part dels elements que conformen la identitat. En un moment històric de canvis socials i de valors en què la intel·ligència artificial comença a prendre protagonisme i on ens passem la major part del dia mirant una pantalla o altra, ¿no us sembla extraordinari que les famílies catalanes encara siguem capaces de reunir-nos el dia de Nadal per atonyinar un tió i esperar a veure com s’il·lumina la cara dels nostres infants? Si som els ciutadans de Catalunya els qui en un futur programem robots assistents, ¿serem capaços de transmetre’ls la idea que, com a societat, creiem que val la pena construir una mentida a canvi de preservar la il·lusió dels més petits? Perquè si un robot pot aprendre de les emocions humanes, també ha de poder aprendre del tarannà de la persona humana que l’ha programat, no? ¿Els artificials seran capaços algun dia d’entendre que els naturals no en tenim prou amb garantir la supervivència, que també volem ser feliços? D’entrada sembla difícil en una intel·ligència que no té sentiments, ni opinió, ni consciència, però estic segura que l’admirat Isaac Asimov pensaria que sí.

¿Podria algun dia imbuir-se d’aquesta idiosincràsia una IA construïda per un programador del país? I no em refereixo només a la llengua o a la sensibilitat nacionals, sinó també a la ideologia social, a les idees o creences compartides. Per exemple, l’altre dia el meu home va trucar a un servei tècnic d’una companyia de telecomunicacions. El va atendre una persona molt amable, i en català, d’acord amb l’opció triada. Després de solucionar el problema que teníem, la persona a l’altra banda de la línia li va oferir la possibilitat de finançar productes com ara un televisor o un portàtil i, va afegir, si vol fer un regal a la seva senyora també tenim Roomba (un instrument de neteja que com tothom sap a les dones ens encanta rebre com a regal). Si haguéssim estat atesos per una màquina, ¿també hauria fet comentaris com aquest, que responen a una concepció humana de divisió de les tasques per raó de gènere? Doncs, bé podria ser, si el seu programador compartís aquesta mena de clixés discriminatoris.

Per anar-hi pensant. Perquè, quan els del CEO els enquestin cap allà el 2035, què opinaran els robots catalans?