Les vivències plaents d’en Graset

Xavier Graset és tot un personatge. A molts se’ns cola a casa cada dia amb el seu Més 324, que li van encarregar el 2015 a semblança de L’oracle de Catalunya Ràdio. Així va néixer aquesta tertúlia televisiva assossegada, encara que sembli un oxímoron, en què, a més, fa entrevistes de molt de nivell i dona espai a la narrativa, l’assaig i la poesia de casa nostra.

En Graset és un bon periodista i un sorneguer. Ha fet concursos i un magazín de tarda a la ràdio, ha estat subdirector als matins de la ràdio nacional, on va ser delegat a Madrid. Però també ha mostrat el seu humor en programes d’El Terrat –“La informació és una selva”– o representant el Manolo en el matinal d’en Bassas. Però en Graset és també un bon articulista. Des del 2011 ha publicat en aquest diari i, amb aquests articles i alguns de L’Econòmic i del Diari de Tarragona, ha publicat La pausa dels dies, a La Campana. De més de 1.100 articles en va seleccionar 158 que publica dividits en les quatre estacions. Un llibre que subtitula Dietari de vivències plaents perquè amb la tria converteix els articles en un dietari en què repassa les seves dèries: la terra i els seus fruits, la cuina, les festes, de Carnaval a Nadal amb la Mare de Déu d’agost al mig. Un llibre altament recomanable.

Plaents van ser les presentacions que va fer dissabte. Al matí per a la Llibreria Bookman a la Sala Erato de Figueres, presentat per Jaume Peral, i a la tarda a la Llibreria 22 de Girona. Qui hi va assistir s’ho va passar bé, perquè allà surt el Graset encara més divertit, que si cal renega i que ho fa passar de primera als assistents. I així vam saber que el seu primer petó amb llengua va ser amb una hamburguesa. Una noia d’Hamburg, vaja, que passava l’estiu a la Costa Daurada. Diverses vivències de Vila-seca, on el seu pare feia oli abans de dedicar-se al turisme. I així va explicar com va aconseguir un segell procedent de Rhodèsia en una postal, sense saber que el destinatari no esperava la postal sinó el segell, perquè en col·leccionava. Va tenir records per a Manuel Cuyàs, va parlar de cuina (havia dinat al Motel, el punyetero) i de ginebres. I així vam saber que el Gin Mare està dedicat a la mare i no és cap cognom anglès. Vam riure quan va dir que l’alcohol li agrada i que quan mori en comptes d’incinerar-lo el flamejaran o quan va explicar que quan es va acomiadar de Madrid el bar que freqüentava, bar Del Diego. li van dir que havia estat tan bon client que li dedicarien un còctel. Després va descobrir que ho deien a tothom i el còctel era el mateix per a tothom.

Va ser divertit quan va explicar que a Madrid va conèixer grans personatges com el nostre Lluís Falgàs, que un dia que el va veure traient la llengua pel Congrés dels Diputats per anar d’un lloc a l’altre el va frenar amb aquella veu potent: “No corris, que només corren els lladres.” I no es va estar de parlar de les relacions entre catalans i madrilenys: “Som iguals sense saber-ho. Els catalans només parlem malament de nosaltres i els madrilenys només parlen malament dels catalans.” Una gran presentació d’un gran llibre, en què no hi va faltar la poesia: “La poesia és la síntesi, l’arrel, el moll de l’os.” Un llibre plaent.