Barcelona, camí del col·lapse

La cam­pa­nya elec­to­ral ha estat una ocasió per­duda per dis­cu­tir i pre­sen­tar pro­pos­tes creïbles des­ti­na­des a des­con­ta­mi­nar Bar­ce­lona i can­viar el rumb del seu crei­xe­ment. Els prin­ci­pals alcal­da­bles s’han encan­tat par­lant de les superi­lles (una ope­ració de màrque­ting polític que no dis­mi­nuirà la pol·lució i incre­men­tarà l’espe­cu­lació); molt sobre la manca d’habi­tat­ges soci­als (obli­dant que han de ser energètica­ment auto­su­fi­ci­ents); poc sobre la gestió metro­po­li­tana de la futura mobi­li­tat elèctrica, i quasi res de relle­vant sobre els drets dels bar­ce­lo­nins i bar­ce­lo­ni­nes a resi­dir i pas­se­jar pels nos­tres bar­ris amb qua­li­tat de vida i segu­re­tat.

Tots els governs locals que hem tin­gut durant la tran­sició democràtica han con­tribuït a la degra­dació de l’aire que res­pi­rem; una con­ta­mi­nació que ens escurça anys de vida i mal­met les nos­tres capa­ci­tats cog­ni­ti­ves. Qui es res­pon­sa­bi­litza dels prop de 700 morts que cada any pro­voca la con­ta­mi­nació, segons inves­ti­ga­dors de l’Ins­ti­tut de Salut Glo­bal? Els nivells de diòxid de nitro­gen (NO2), de partícules en sus­pensió fines (PM10, PM 2,5) i ultra­fi­nes arri­ben als pul­mons i s’intro­du­ei­xen al cor­rent san­guini pro­vo­cant pro­ble­mes car­di­o­vas­cu­lars, ictus, infarts de mio­cardi i mor­ta­li­tat pre­ma­tura. El Tri­bu­nal de Justícia de la UE ens ha pena­lit­zat per haver sobre­pas­sat els llin­dars de segu­re­tat de NO2 fixats en 40 micro­grams per metre cúbic. L’Orga­nit­zació Mun­dial de la Salut ens acon­se­lla no superar els 10 micro­grams.

Un altre pro­blema de l’entorn, no menys greu, és la gestió de la inci­ne­ra­dora del Besòs, que cal­dria resol­dre durant aquesta legis­la­tura (ho vaig comen­tar a l’alcal­dessa Ada Colau quan sor­tia d’un acte a l’Ate­neu i a Jordi Martí, cap de cam­pa­nya de Xavier Trias) i que cap dels can­di­dats aspi­rants ha qüesti­o­nat. La xeme­neia de la “planta inte­gral de valo­rit­zació de resi­dus”, pro­pi­e­tat de l’empresa pública Tersa, aboca més de 326.000 tones de diòxid de car­boni cada any (equi­va­lent al 10% de tots els vehi­cles de Cata­lu­nya). Als seus forns s’hi van cre­mar l’any pas­sat 337.400 tones de resi­dus domi­ci­li­a­ris i comer­ci­als (40 tones cada hora del dia i de la nit) i va gene­rar més de 80.000 tones d’escòries i cen­dres tòxiques. La inci­ne­ra­dora, amb una tec­no­lo­gia obso­leta si la com­pa­rem amb les més moder­nes ins­tal·laci­ons ale­ma­nyes, no acon­se­gueix cre­mar els resi­dus de forma per­ma­nent i vigi­lada a 850 graus centígrads, fet que pot pro­vo­car l’emissió periòdica de gasos com les dio­xi­nes i els furans, alta­ment can­cerígens, i que ja ha com­por­tat la inter­venció de la fis­ca­lia. El reci­clatge, que no supera el 30%, és un altre fracàs de comuns i soci­a­lis­tes.

Els objec­tius del Green Deal de la UE ens obli­guen a des­car­bo­nit­zar l’eco­no­mia de Bar­ce­lona el 2050 i a gau­dir d’un entorn sense substàncies tòxiques el 2030. Entre aques­tes hi ha resi­dus de pes­ti­ci­des i d’insec­ti­ci­des; d’ansiolítics i d’anti­de­pres­sius, i de per- i poli­flu­o­ro­al­quils (PFAS), quasi indes­truc­ti­bles, ano­me­nats “con­ta­mi­nants eterns”, uti­lit­zats en pro­duc­tes indus­tri­als i de con­sum. Saben els alcal­da­bles més mediàtics que aquests com­pos­tos químics de síntesi no són neu­tra­lit­zats per les depu­ra­do­res? Els PFA pre­o­cu­pen l’Agència Euro­pea del Medi Ambi­ent pels danys que pro­vo­quen al fetge; risc de càncer de ronyó i tes­ti­cles i dis­fun­ci­ons de la glàndula tiroide. Le Monde s’ha fet ressò dels infor­mes de la Health and Envi­ron­ment Alli­ance (HEAL), que demana l’exclusió del cicle pro­duc­tiu i reclama que es revisi amb urgència la direc­tiva euro­pea de l’aigua. Al pro­blema de la sequera hi tenim afe­gida una pro­gres­siva con­ta­mi­nació química.

Els prin­ci­pals can­di­dats a l’alcal­dia han defen­sat el crei­xe­ment “sos­te­ni­ble” sense conèixer els límits de la “pet­jada ecològica” (quasi 4 hectàrees per càpita a l’any!) i la “capa­ci­tat de càrrega” (pot una població de 1,6 mili­ons d’habi­tants supor­tar in cres­cendo el con­sum d’aigua i pro­ducció de resi­dus de 28 mili­ons de turis­tes i visi­tants a l’any?). Ada Colau tam­poc ha sabut expli­car els valors del “decrei­xe­ment”. En aquesta cam­pa­nya elec­to­ral s’ha fet molt eco­blan­queig i s’ha defu­git l’arrel del con­flicte urbà. Bar­ce­lona seguirà sense resol­dre la con­ta­mi­nació de l’aire, la terra i l’aigua si no rec­ti­fi­quem el seu model de desen­vo­lu­pa­ment i no refor­mem la gover­nança de la tran­sició energètica. Els alcal­da­bles pre­vi­si­bles, com flau­tis­tes d’Hamelín, ens han enca­mi­nat cap al col·lapse.