Justificant el racisme

La presència del racisme en l’esport professional ha tornat a saltar a la palestra informativa i d’actualitat arran dels insults cap a un jugador del Real Madrid. La reacció ha estat especialment irada perquè el jugador s’ha esplaiat a assenyalar no només els impresentables que des de les grades li van dir mono, sinó que ha assegurat que l’Estat espanyol, tot ell, és racista. I aquí ha tocat os, perquè ja no parla de casos aïllats i d’actituds de quatre eixelebrats que van al camp a crear conflicte. Vinícius parla d’un problema estructural, profundament arrelat i que es manifesta amb particular virulència en els espectacles esportius, on els límits es desdibuixen i sembla que l’ús de la violència verbal te’l promocionen amb l’entrada. De fet, la primera reacció del president de LaLiga, Javier Tebas, va ser infantilitzar el jugador prenent les seves declaracions com a resultat d’una manipulació i, a més, aprofitant per girar a l’inrevés la situació i culpabilitzant-lo de no haver volgut aprofitar les eines per lluitar contra l’assetjament que li oferia l’entitat. És la resposta tipus davant d’un atac: la negació i el contraatac. Fins i tot quan les proves són indiscutibles, sempre hi ha qui nega l’evidència o qui, tot i acceptant-la, l’acaba justificant. Admetre obertament que un és racista avui dia no és fàcil, però aportar arguments per suavitzar i normalitzar una actitud miserable sí que ho és. I mentre que en l’àmbit social tot es posi en un mateix sac no s’avançarà. Plantejar que es tanquin els camps de futbol per norma quan se sentin insults racistes ara mateix és una quimera. La defensa dels drets i els valors humans, tant a l’Estat espanyol com a la resta del món, queda molt bé com a proclama i pintada en una pancarta, però quan es tracta de posar-la en pràctica comencen els dubtes. Dubtes que s’acaben resolent amb una condemna pública, titllant d’heroi qui ho denuncia i fent una sentida disculpa perquè la recullin els mitjans. I un cop parat el cop, s’agafa el problema i se’l tanca en un calaix. Fins a la propera.