Oposició

A certes edats es relativitzen les coses d’aquest món, incloses les de la política. La meva veïna, però, la senyora Rosa, manté un deliciós punt d’innocència i està passant uns dies dolents. Vivim al mateix replà, a Barcelona, i ella es mira els debats electorals. Fa dies que no surt de casa i ja no sé com fer-ho per animar-la a anar a votar avui. M’explica que ha sentit dir a una persona tan ben educada com el senyor Trias que tenim la ciutat més bruta del món i que els turistes abans de venir diuen “Altanto! Que si anem a Barcelona ens robaran la cartera!”. La senyora Rosa m’ho explica amb la porta mig tancada i el bolso arrapat a les mans. Té por. Endebades li dic que vinc de passejar pel barri i no he trepitjat cap brutícia ni m’han robat la cartera. Li he recordat –per si feia efecte– que l’única vegada que me la van robar, l’alcalde era el senyor Trias. Ha fet poc efecte. Ella insisteix. Em diu que fins i tot dues senyores del debat de TV3 –que és la tele que sempre tinc posada, sap?– van afirmar que els carrers eren plens de rates. I un altre senyor, amb calba, però que semblava de casa bona, els va donar la raó. Va dir que era veritat, que a Barcelona només hi viuen bé les rates i les paneroles (ai, quin fàstic!) per culpa de l’alcaldessa que tenia la ciutat amb una brutícia “salvatge”. I encara hi va afegir que mentre durava aquell debat s’havien produït divuit delictes i havien ocupat una casa... I vostè vol que jo surti al carrer com si res? Cada vegada té la porta més tancada i els ulls se li fan petits. No penso anar a votar, em diu amb un fil de veu. De cap manera, dona! Ha de ser valenta, senyora Rosa. Em gasto els darrers cartutxos: aquests sempre exageren, no ho sap?, no se’n veuen, de rates, i tenim més turistes que mai. Ja veurà que demà tot anirà més bé: a les ciutats i pobles de Catalunya s’acabaran les catàstrofes i tornarà a sortir el sol. Són coses d’un parell de setmanes... cada quatre anys. Vagi a votar, dona! No sé, no sé, diu. I tanca la porta.