Des de l’altra riba
De vegades ens venen al cap records de temps enllà. Això ho vaig veure a Florència, la bella ciutat italiana, ja fa molts anys, un vespre de tardor escrit en un mur d’un carrer rònec i estret, rere el Duomo: “Dio, come ti amo!”... Un crit d’amor i de dolor alhora. Un crit ple d’esperança també, per altra banda. Un crit clavat en una paret. Era no pas gaire lluny del Ponte Vecchio, on Dant veié per primer cop madonna Beatrice que passava, resplendent, la llum més clara que hagi enlluernat mai uns ulls d’home: “Donna m’aparve sotto verde manto, / vestita di color di fiamma viva.” La vida és amor en primer lloc, certament. I sols l’amor pot moure els homes i les dones cap al seu zenit brillant o cap al seu trist final. Però la vida és també, a l’ensems, dolça fantasia. Com en el conte que explicava Roger Caillois de la noia que, per adormir-se, comptava xaiets tots blancs. Havia passat ja dels cinc-cents, quan se li aparegué un jove donzell que la prengué en braços i se l’emportà a cavall terra enllà, pels boscos de la nit. Arribaren a un pavelló de caça, la deixà damunt d’un sofà i començà a besar-la amb ardent apassionadament. Ella tornà en si de cop i volta, cridà i es resistí amb desesperació. Llavors, el cavaller feu unes passes enrere i s’inclinà, reverent: –“Perdó, mademoiselle. El somni és vostre...”, va dir. I desaparegué de cop. La vida és així mateix un feix de records. A Anglaterra, la planta símbol de la lleialtat i la remembrança és el romaní. Ho digué la dolça Ofèlia, serenament bella i dissortadament embogida, a Hamlet: “There’s rosemary, that’s for remembrance; pray you, love, remember”... Records llunyans aquests, sota la pluja en un vell parc desert i solitari dels afores de l’antiga ciutat: “Il pleure dans mon coeur / comme il pleut sur la ville”... Paul Verlaine, absenta i acordió trist. Una festa té una mica de tot això i més encara, si ens hi volem fixar. La festa és vida, bàsicament. Però de vegades ens n’adonem quan ja se’ns fa tard per gaudir-ne plenament. Música i rialles, focs d’artifici il·luminant la fosca nit, crits i cançons... Una festa és amor i fantasia i records. Com deia Rilke: “Els versos s’han d’escriure quan ja s’han vist totes les ciutats i besat totes les boques que havien de ser besades”...
