Quan vam deixar de ser un país?

Fa mesos que ho tinc al cap i ho he deixat anar a moltes tertúlies: n’estic fart, que des de Barcelona es refereixin a nosaltres, els que no som de la capital de Catalunya, com a territori. Quan vam deixar de ser un país per passar a ser, dit despectivament o com aquell que ens perdona la vida, els del territori? Diumenge, a la televisió nacional de Catalunya, quan no parlaven de Barcelona deien “anem al territori”. Carai, que bé! Soc conscient que des del territori, la gent d’algunes comarques pot dir el mateix als capitalins de Girona, Lleida o Tarragona. És aquella visió del que parla d’una cosa residual, sense importància, el lloc maco al qual es pot anar de tant en tant; això sí, en cotxe, encara que als del territori ens demanin que agafem transport públic per no contaminar. Tant de bo ho poguéssim fer, si els trens anessin a l’hora o els autobusos tinguessin serveis més regulars.

En aquest diari vaig aprendre alguns conceptes que em van quedar assimilats. Vaig començar a parlar de demarcació i a utilitzar el terme vegueria com a agrupació de comarques. I vam popularitzar el terme comarques gironines per no dir-ne província, encara que legalment ho som, una província. Però vaig entendre perfectament per què quan parlàvem de nació parlàvem de la nostra i no de la dels altres. Els mitjans públics de la Generalitat hi van ajudar amb allò de la ràdio nacional de Catalunya com a lema, que cada vegada se sent menys. A les tertúlies i entrevistes, quan diuen nacional es refereixen a Espanya. No pas tothom, afortunadament. Diferenciar nació i estat ja no ho fa pas tothom. Ho hem normalitzat.

Ens vam acostumar, i no hauríem d’haver-ho fet, a ser “els de comarques”. Però ara ja som territori, com si Barcelona o l’àrea metropolitana no en fossin també, de territori. És allò de nosaltres, els bons, i ells, els que depenen de nosaltres. És així, ens agradi o no, però no m’agrada i m’hi rebel·lo. La Magda Gregori, de Vilamajor, a la Noguera, ho teoritza: “S’ha construït una terminologia artificiosa per diferenciar el que passa a la capital del que té lloc a la resta del país”, escriu a El Temps. “Es parla de territori, comarques o fins i tot de rerepaís com si fos una cosa secundària, de segona categoria.”

És a Francesc Canosa, de Balaguer i director de La Mira, a qui he sentit i llegit més vegades emprenyar-se amb això del territori. En un article a l’Ara, ens remet a Josep Pla qua parla de país en petit, el seu Empordanet, i en gran, allà on es parla català. Tornem a les citacions: “El meu país és aquell que quan jo dic bon dia em responen bon dia”. De Josep Pla, és clar. I així deixa clar quin és el seu país, els seus Països. També ho fa quan es refereix a una sentència de Mañé i Flaquer: “No som catalans perquè parlem català, sinó que parlem català perquè som catalans.” I Pla troba la citació d’una veritat provinent de l’observació més real i absoluta. En quin moment vam deixar de ser un país per passar a ser un territori?!, es pregunta Canosa. “Si mai de mai ens hem dit territori, per què ara volen que ens diguem territori però només a unes parts del país? I rebla: “Deixarem de ser catalans per a ser territorials.”