La degradació

Sovint els fantasmes creixen en l’espiral de l’esforç per deslliurar-nos-en i ens deixen el dubte de si és justament l’agitació del nostre malestar el que els fa créixer. Fa anys que ho experimento. Ho he viscut anguniosament amb Ciudadanos, Bolsonaro, Salvini, Albiol, Trump, Vox o, ara mateix, amb l’Aliança Catalana de la Sílvia Orriols. Ella afirma que no és d’ultradreta. I alguns articulistes i els mil quatre-cents votants que l’han situat com a primera força política de Ripoll, i el feix de seguidors que l’animen a alçar de nou l’espasa del comte Guifré per reconquerir Catalunya. A vegades passa i un mateix és l’últim d’adonar-se de la pròpia calvície. Generalment, però, és pur cinisme. De fet, negar-ne la pròpia condició és la primera de les característiques de la ultradreta actual, la resta queden descrites en el manual formulat per l’Steve Bannon per fomentar-la, i en els advertiments per evitar-la que ens fa la periodista Alba Sidera, lúcida i brillant testimoni del seu creixement a Itàlia.

Aliança Catalana ho té tot i de tant obvi fa cosa haver-ho d’esmentar. L’enemic comú –musulmans, mexicans o gitanos– convertit en l’esca de tots els pecats, l’exaltació dels valors tradicionals, de la família, la reivindicació de la llei i l’ordre, la contundència contra els lladregots i els ocupes, la delirant teoria de la gran substitució, de la invasió programada, de les portes obertes a la immigració sense límit, la denúncia del presumpte efecte crida provocat per les polítiques socials o dels recursos per a delinqüents i no per a les àvies autòctones, el nosaltres o ells, la necessitat de salvar la nostra civilització superior, la ceguesa de la societat que no ho veu, la casta de polítics corruptes que premien amb subvencions les famílies migrants per captar-ne mesquinament el vot, l’ofegament de la dictadura progre del políticament correcte.

Sé que Ripoll no és qualsevol lloc i que les atrocitats del 17-A no són qualsevol cosa. Però arrapats a un populisme xenòfob i irresponsable no es derrota l’islamisme polític sinó que se l’alimenta. Tampoc se’l combat agitant la por i el malestar de la nostra societat travessada per tantes crisis i convocant la resposta de les vísceres, perquè les vísceres responen amb territorialitat, queixalades i els instints més primaris. Per quina raó els polítics corruptes haurien d’intentar captar el vot dels que justament no hi tenen el dret? Quina estupidesa, no? Electoralment, que barat és criminalitzar els que en aquest paradís de la llibertat i la democràcia no poden votar. De fet, si els 1.111 ripollencs, o els 8.524 saltencs sense vot fossin subjecte polític i no només objecte dels discursos més irreflexius i mancats d’escrúpols, s’amortiria bona part de la força de l’Aliança Catalana o de Vox.

DarrerE d’un victimisme messiànic, Orriols sap que el vol de les seves propostes és tan baix i curt com els seus arguments. Què pretén? Incomplir la llei d’empadronament? Prohibir cultes? Alçar fronteres per evitar la invasió? Aplicar lleis racials? Ja ho sap, que els ajuntaments no legislen? De què parla quan afirma que cal posar fi a la política de fronteres obertes a la immigració? Dues tanques, un fossar i pallisses terribles que haurien d’horroritzar les ànimes més endurides o milers de morts al Mediterrani, són tal vegada l’exhibició d’unes portes obertes? Després de l’1 d’Octubre vam afirmar que España, amb l’estarrufament d’aquell espanyolisme espantós d’arrel neofranquista i la seva reacció autoritària, s’havia degradat i que nosaltres, malgrat la derrota, la repressió i les garrotades, havíem guanyat dignitat. Finalment no ha estat així. Nosaltres també ens hem degradat.

La mirada curta, recelosa, covarda, la lluita sagnant i barroera per les engrunes de l’autonomisme en són exemples, però també ho són això de Ripoll i els comentaris que probablement acompanyaran aquest article a la versió digital. Vivim temps foscos, de regressió induïda. Batuts per les destrosses de la crisi sistèmica, la ultradreta, sempre complaent amb el capitalisme i els seus beneficiaris, esdevé una xarxa de seguretat. La socialdemocràcia abraçant mesures neoliberals i la fragilitat de l’esquerra transformadora fan la resta. A Catalunya, però, ni això. Fenòmens com l’Aliança Catalana serveixen només per fragmentar encara més l’independentisme, per degradar-lo, per allunyar-lo d’aquella identitat popular i d’esquerres definida per Eva Serra o Josep Fontana que ens ha permès sobreviure com a poble i que és l’única que ens pot oferir un futur.