Benvinguts MIR

“No heu triat una professió, heu triat una manera de viure”, va etzibar Pere Aragonès als 1.700 nous MIR que han començat a treballar fa deu dies als hospitals catalans. Depèn de les decisions del govern i de les dotacions pressupostàries, l’exhortació del president serà un estímul vital o una invitació per començar a córrer. Cada centre de salut té les seves casuístiques, però n’hi ha que esperen els residents de primer any amb els braços oberts perquè són reforços per treure feina en primera línia de foc. La formació –que hauria de ser prioritat absoluta– ja es farà com i quan es pugui. Si aquesta fos la manera de viure de la qual parlava Aragonès, si el model de MIR que s’imposa quan passen la porta és el de mà d’obra per al sistema de salut, si el que espera als 1.700 és precarietat, mileurisme, guàrdies per poder pagar el lloguer i la vivència de jornades maratonianes per atendre tothom més o menys en temps i forma, als 500 que arriben de fora de Catalunya la dificultat de l’idioma els semblarà una anècdota trivial i els 1.200 catalans comprovaran amb decepció que el que percebien com a usuaris és corregit i augmentat vist amb ulls de facultatiu. D’aquí a sucumbir a la temptació de l’èxode, com passa amb metges graduats que renuncien a l’examen MIR perquè a fora treballen més bé i amb remuneració millor, hi va un pas.

Els governs –en plural– han d’abordar la decisió més transcendental en dècades: les prioritats en l’assignació de recursos. Si la piràmide de població catalana diu i projecta el que diu i projecta, o s’entén que Salut i Drets Socials –benvinguda però del tot insuficient la injecció de la setmana passada en el departament del conseller Campuzano– necessiten la major sacsejada de la història o anar al metge i necessitar serveis socials serà encara més suplici que avui dia i, en lloc de celebrar-ho, es lamentarà haver arribat a vell.