Cinc-cents ‘Ressons’ de Farners
En xifres romanes, el número cinc-cents s’escriu amb una D de Déu-n’hi-do… La revista Ressò de Santa Coloma, degana de les comarques gironines, ja ha arribat a aquesta xifra. Són “mig miler d’il·lusions” de diferents generacions de colomencs que s’hi han implicat, diu l’editorial. Tot va començar un agost del 68. L’empresari Joaquim Trias en va ser el primer director i n’explica unes quantes facècies. Com que ni sabien escriure en català, organitzaven classes clandestines en una autoescola, i per si s’hi presentava intempestivament la benemèrita, sempre hi havia un alumne preparat per explicar a la pissarra un tema de circulació. De diners, és clar, ben pocs. Havien d’empescar-se iniciatives per sufragar els costos regulars i també els irregulars, és a dir, les multes governatives per haver incomplert ordres i censures. Avui tot això semblen històries de l’home del sac, però estaria bé que els grans no deixéssim d’explicar-les al jovent. És molt fàcil riure-se’n, avui, de l’angoixa que molts sentim per la reculada de la llengua dels nostres pares, avis i rebesavis. És molt fàcil fer conyeta i negar la colonització cultural i lingüística que sofreix el nostre país, ja ple de criolls que, com a tots els territoris ocupats (i alguns inconscientment), fan la feina bruta dels qui mouen els fils des de la metròpoli. És molt còmode passar a la banda dels amos i dir que hiperventila aquell que encara té posada la banya al forat i no l’en vol treure. Hi ha qui diu que tot això és un bla-bla-bla que no interessa ningú més que als ridículs supremacistes. Supremacistes...! Tenen la barra d’acusar de supremacisme un sector –ja minorat al propi país– que ha d’aixecar bé el coll, lingüísticament parlant, per poder respirar fora de l’aigua. És per això que avui toca felicitar la revista Ressò, que com diu el seu lema en portada “segueix volent ésser, no semblar”. Algun dia aquest país s’afartarà de semblar una societat sense conflictes lingüístics en comptes de ser-ne una que planta cara als a-mi-me-hablas-en-castellano. S’afartarà de tant aparentar que no passa res i de dir que les llengües són per unir-nos, no per separar-nos. Per unir-nos, diuen... No és, això, un bla-bla-bla dels espavilats que s’han fet un lloc a l’ombra de l’amo? Un amo que ens té units a ell... amb una cadena de fa segles.
