Fado

Confesso que fins ara tenia una idea molt vaga del que és un fado, la cançó popular portuguesa I, més concretament, lisboeta. O potser és més exacte dir que més que una idea vaga en tenia una idea equivocada, proporcionada per algun disc o algun espectacle. La clau de la qüestió és aquesta: cal escoltar el fado en un ambient que ni el disc ni l’escenari no poden crear.

Aquest tipus de cançó, d’origen incert, es converteix en un moment determinat en el vehicle d’expressió d’un patetisme profundament portuguès. Ho veia ben clar escoltant els fadistes que cantaven a “O Senhor Vlnho”, un establiment de la vella Lisboa davant una concurrència bàsicament local. El programa consistia en el següent: un fadista cantava tres fados i plegava, perquè la gent pogués continuar menjant i bevent; al cap d’una estona sortia un altre fadista i feia el mateix, i així fins a quatre cantants, que s’alternaven al llarg de tota la nit. Quan apareixia el fadista la il·luminació es feia molt tènue,i immediatament la gent callava. El fado demana silenci, no és una cançó de gresca, com les que canten els vienesos a les tavernes de Grinzing. I també en demana, de silenci, el cantant, i el demana sense demanar-lo; és la seva actitud d’intimitat i de lliurament “personal” al cant allò que imposa. Perquè de cop, quan comença a cantar, sembla aïllar-se de tot el que el volta, com si cantés en la soledat més profunda. I els qui escolten manifesten el seu respecte aguantant-se la respiració.

He parlat de soledat, i el fado n’és la traducció literària i musical en el món del poble, com ho és de les frustracions i les angoixes vitals del portuguès. El pas del temps, la dissort de l’amor, les dificultats de la comunicació humana, són els temes que els fados van repetint amb totes les variants possibles, i amb freqüents referències al marc ciutadà de Lisboa. El fado és una cançó de carrer, d’aquests carrers antics on l’home i la dona volen trobar el significat de les coses, d’allò que pensen, d’allò que senten, d’allò que els passa.

Si en algun moment la temàtica pot recordar la del tango, l’esperit del fado, i el seu estil, és totalment oposat. El fado no és mai violent, no hi surten ganivets ni crueltats; el fadista no és petulant, sinó humil, i la queixa no és mai irada, sinó destil·lada amb una adolorida discreció. El fado és una confessió que mai no va contra ningú, ni tan sols contra el “fado” –ara en el sentit de fat, de destí– que regeix l’existència.

Els fadistes de l’establiment vestien com qualsevol dels presents, i això ajudava a entendre el fado com una expressió de la pròpia quotidianitat; no hi havia una relació artista-espectador –que és el que passa als cabarets o als “tablaos”– sinó una complicitat bàsica i un diàleg cordial (de cor) afavorit perquè qui cantava no ho feia en cap empostissat ni rebia cap llum especial. He dit “diàleg”, però de fet el fado induïa la gent a acotar el cap i cadascú iniciava –mentre es descabdellava la música– un monòleg meditatiu amb ell mateix. La malenconia de les melodies en to menor i la humida i emboirada pronúncia portuguesa naixien com una flor perfecta en la penombra.