Alcaldes

Hi ha aquests dies a molts municipis de Catalunya candidats inquiets, expectants i amb temptacions d’aconseguir una alcaldia... com sigui. El drama del moment és que el maquiavel·lisme està desbocat. El fi (normalment el personal) justifica els mitjans. I d’aquí, els malabarismes de mal explicar. En la més exquisida tradició estalinista, es tracta de defensar que el que ahir era blanc, avui és negre, i defensar-ho amb la mateixa passió. Davant d’aquest panorama, seria bo que els nostres alcaldables trobessin un moment per llegir Michel de Montaigne, alcalde de Bordeus durant quatre anys al segle XVI. En va tenir prou per aprendre algunes coses. Per exemple que cal ser un bon alcalde, però no pas un alcalde massa bo i generar passions absurdes perquè només es tracta de gestionar amb eficiència i honestedat la cosa pública en la perspectiva del bé comú. De l’actitud de l’alcalde Montaigne se’n sol dir escepticisme. No li era fàcil sentir-se especialment optimista, a un home que va viure trenta anys enmig de setges i assassinats d’una guerra fratricida entre catòlics i protestants. Desolat pels impulsos dels seus compatriotes, la seva visió escèptica de les coses la va reforçar el fet que el seu germà morís per l’impacte d’una innocent pilota de tennis i no per cap bala. Si en lloc de mirar amunt els filòsofs es limitessin a observar el que tenen davant del nas, pensarien que anar tirant és un èxit sensacional. L’escèptic, però, no renuncia pas al servei públic o a la visió moral. Esgotat per l’experiència de l’alcaldia de Bordeus en temps de guerra, Montaigne va fer una defensa aferrissada de la franquesa i la lleialtat en política i dels principis morals per sobre de la raó d’estat. El servidor públic que menteix fa un error de càlcul, deia. I això és el que, finalment, ell recomanaria als nostres alcaldables: la sinceritat i la fidelitat a la pròpia paraula és el que resulta més profitós. Per raons morals i per raons (almenys a la llarga) pràctiques.