Cal tenir respostes

Un fet rellevant de l’1 d’octubre del 2017 és que va ser la darrera onada del pujolisme que va arribar a la platja. Tot el que es construeix des dels Fets del Palau als 23 anys de govern s’acaba reivindicant un estat per a la nació recuperada. No va de partits, va de l’imaginari que ho relliga tot: defensors, detractors i indiferents. Va d’un nosaltres –reconegut i respectat per la gran majoria dels que en formàvem part– que calia repensar amb la reivindicació d’un nou estat. Fos per la independència o, com ha sigut, per la repressió, el catalanisme tenia –i té– el repte de trobar noves respostes per proposar el nosaltres del futur que la societat actual ens exigeix. I no s’estan fent els deures, anem tard. Els resultats de les darreres eleccions municipals convidaven els partits independentistes a fer una reflexió. Però la convocatòria l’endemà mateix, per part de Pedro Sánchez, d’unes noves eleccions, en aquest cas a Corts espanyoles, segur que l’atura. Com moltes altres vegades que, sigui per un all o per una ceba, allò urgent ens distreu de l’important. I ja en van massa. El món ha canviat molt, els problemes són uns altres i si els que donaven solucions ja no en donen, la gent es mou. El pitjor que pot passar a una democràcia és que la gent consideri que els partits no els són útils per resoldre els seus temes. No parlo de donar satisfacció a les demandes immediates i capricioses que una societat infantilitzada sovint fa. Parlo de donar respostes sòlides a problemes complexos. Per això cal, primer de tot, tenir un model de país al cap. I segon, cal tenir fortalesa d’esperit, que bàsicament, és allò oposat al partidisme, al curt termini i a la por a la crítica. Amb aquests dos elements es pot construir un nosaltres prescindint d’arguments magres com que sense independència no es pot fer res –els Fets del Palau, l’escola catalana o la CCMA ho desmenteixen– ni de cordons sanitaris antifeixistes que acaben amb majories del PP a Badalona. Què pensem realment de Ripoll? Cal tenir respostes.