Respecteu Berga!

M’arriben notícies poc satisfactòries de la capital del Berguedà, que aquests dies celebra la festa de la Patum. En d’altres ocasions he expressat la meva admiració per aquesta secular manifestació popular, que té uns ingredients històrics, artístics i socials tan notables. La Patum és un dels més importants monuments de folklore vivent arreu del món, i el seu descobriment ha estat una de les impressions més profundes de la meva vida d’aprenent de Catalunya.

Sembla, però, que aquella Patum de fa uns quants anys –que és la que jo vaig veure– ha iniciat un procés de destrucció, un procés que té una causa externa. És evident que els turcs i els cavallets, el tabal, les maces, la mula guita, l’àliga, els nans, els gegants, els plens i tota la festa conserva, per ella mateixa, la força i la puresa que la fan tan excepcional. Però el que era una manifestació del poble berguedà, en definitiva una festa “pròpia” amb l’afegit d’alguns forasters meravellats, s’ha convertit en un reclam que ha convocat, d’una banda, una gran gentada, i de l’altra una genteta. L’èxit multitudinari era previsible, en aquests temps en què tothom es belluga i busca coses “noves”; l’afluència pot provocar problemes d’organització i d’incomoditat, però tothom té dret a voler aproximar-se a aquest fenomen únic que és la Patum.

La genteta, però, no té dret a destruir una obra construïda pels segles. D’uns anys ençà, es veu que entre alguns grups d’incivilitat manifesta és moda arribar-se a Berga durant aquests dies que van de Corpus al diumenge següent. Em sap un greu especial que sigui precisament una gent jove, que hauria d’anar-hi amb aquella sensibilitat i aquella emoció neta que fa tan positiva aquesta edat, la que pertorbi d’una manera tan lamentable el normal caràcter de les festes de Berga. Hi ha una escandalosa ocupació de la ciutat per unes colles incapaces d’entendre allò que és fonamental si es vol ésser una “persona”: entendre els altres. Entendre unes persones i una comunitat, la berguedana, no és tan difícil, precisament, els dies de la Patum, quan es pot comprovar la voluntat d’un poble de llançar-se al carrer sense destruir el carrer, d’arribar a l’exaltació sense passar a l’agressivitat.

Mala cosa que algú trobi en la Patum una ocasió per a la insolidaritat. Els berguedans no s’ho acaben de creure. Als berguedans els agrada el foc i el soroll de la mula guita, però no els agraden els intrusos que van llançant ampolles trencades pel carrer i que han decidit que aquests dies Berga és el lloc ideal, diguem-ho clar, per a fer merder. És trist veure que les botigues del carrer Major no tenen altre remei, quan ve Corpus, que instal·lar reixes; i és especialment trist perquè, durant la resta de l’any, Berga és una vila on encara la gent es coneix i conviu pacíficament.

Cadascú es pot muntar les seves festes, en aquest món, com més li plagui. El que no és tolerable és pertorbar les festes dels altres, i més quan aquestes festes són fruit de l’acord de generacions. Hi ha gent que practica, enfront de la voluntat popular, l’elitisme més patètic; darrere la brutalitat i el menyspreu hi ha sempre una impotència vital i creadora.