Inconsciència culpable

Fa 16 dies a Badalona hi va haver una altra violació en grup d’una menor d’edat. La majoria dels violadors implicats són també menors. Com que no arriben als 14 anys, legalment no són imputables. Enmig d’aquest nou episodi, Ester Cabanes, directora de la direcció general d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència, declarava que “No tots els nens que han comès una violació són conscients del que han fet.” A les xarxes socials es van acarnissar contra ella perquè es va interpretar que les seves paraules traspuaven un atenuant. Fos quina fos la intenció de Cabanes, crec que són declaracions que intensifiquen un doble interrogant: de quin sistema de valors tan devastat provenen aquests menors perquè no siguin conscients de la gravetat d’un acte així?; quins són els llindars d’inconsciència que la societat pot suportar quan la inconsciència d’efectes criminals destrossa vides i instaura una estructura flotant d’impunitat?

S’han reeducat criatures ensinistrades per ser sicaris. Una persona pot ser víctima i botxí alhora. Cert. Però també cal tenir present que en una inflació de psicoanàlisis aplicada a la judicatura, s’està abusant del terme inconsciència. ¿I si la inconsciència no fos una pura negligència ni una ignorància tan planerament disculpable? I si la inconsciència fos apresa i treballada; és a dir, fos una inconsciència també culpable en la mesura que expressa eleccions de desafecció i descurança moral per part de la mateixa persona que alhora que la pateix també la cultiva? Hem suplantat de manera temerària i desmesurada la responsabilitat individual en nom del pes de les circumstàncies. Hi ha famílies que han dimitit de les seves responsabilitats educatives. La sacralització de l’èxit econòmic i social atrofia la consciència moral de la persona i fa que veiem els altres només com un instrument, fins al punt de llevar-los la dignitat si cal. La consciència és la baula que ens dona valor intrínsec com a persones. Si exculpem la inconsciència, tot està permès.