Un tros de fusta per cremar

La nit més curta de l’any, la nit del foc, la nit de les bruixes, la revetlla per arribar a Sant Joan, la Diada Nacional dels Països Catalans. Avui és un dia d’il·lusió, un laborable amb aire de festiu perquè promet festa i gresca, sobretot als més joves. És la celebració del solstici d’estiu, mil·lenària, que després el cristianisme va reconvertir en la commemoració del naixement del Baptista. Però ha estat tradicionalment una nit festiva on es rendeix culte al foc, celebrant l’allargament del dia. És dia de foc purificador, d’herbes remeieres, de banys de mitjanit, de cançons, de ball, de coca de Sant Joan, de rituals màgics que cadascú s’adapta al que vol i pot. Les flames de les fogueres allunyen i espanten éssers imaginaris, diuen les llegendes. Altres interpreten que al ser el dia més allunyat de Nadal, un dia dedicat a Déu, és el diable el que avui pren la iniciativa. En tot cas, una nit festiva, nostrada, lligada als Països Catalans i a la tradició del foc.

Recordo amb nostàlgia les primeres revetlles de Sant Joan que guardo a la memòria. Els veïns de les hortes es trobaven al voltant d’una gran foguera. Una foguera que havia crescut els darrers dies, amb tot d’estris que es recollien de les diverses cases de pagès. Mobles, canyes velles, tot anava a una foguera que s’encenia amb l’expertesa dels que ho han fet tota la vida, sense necessitat d’accelerants ni vigilància (i encara menys permís) dels bombers, que de fet pocs n’hi havia. Han passat els anys. Després de la gran foguera de casa, vaig viure d’adolescent altres fogueres de barri. Si fa no fa era igual la manera de construir-les, però hi havia picaresques i els d’un barri furtaven fusta i mobles dels del barri veí. No sabíem el que celebràvem i amb la modèstia d’aquells temps passàvem una bona estona i sempre hi havia un tros de coca al final. També algun petard i coet, no pas gaires.

Tot ha canviat. Les normatives imperen i allò que abans era normal ara no pot ser-ho. Fins i tot les festes estan organitzades des de les institucions, sembla, i per això potser han perdut la innocència. El 1955 un excursionista de la Catalunya Nord va començar a popularitzar el foc portat del Canigó. I onze anys després es va començar a distribuir i es van crear noves tradicions. Ja ho diu la dita: “Qui encén foc per Sant Joan no es crema en tot l’any.”

Recordo les primeres revetlles d’adolescents, a la piscina de Girona. Nits de festa, veient sortir el sol, no sempre al cantó d’una noieta com cantava en Serrat a Fiesta, i hem tingut la sort que de grans ens passés alguna vegada. De Serrat recordo Per Sant Joan: “Llavors un tros de fusta era un tresor, / amb una taula vella ja érem rics. / Pels carrers i les places / anàvem de casa en casa / per fer-ho cremat tot / aquella nit de Sant Joan.” La revetlla per excel·lència, ara que s’han perdut les de Sant Pere i Sant Jaume. La nit que ens van cantar Serrat i Jaume Sisa: “La nit de Sant Joan és nit d’alegria, / estrellat de flors, l’estiu ens arriba.” Una nit curta, una festa llarga, records de joventut que no tornaran. “Doneu-me xampany”, cridava Sisa. “Doneu-me un tros de fusta per cremar”, demanava el poeta Serrat abans d’acabar invocant: “No vull sentir-me vell aquesta nit!”