El cronista oficiós de Girona

En Joan Ribas Feixas va ser per a molts el cronista oficiós de la ciutat. El cronista oficial era el senyor Enric Mirambell, “un prodigi de senectut”, segons l’opinió d’en Ribas, que el respectava i l’admirava pels seus articles i perquè els feia sense cobrar. A en Joan Ribas el consideràvem el cronista oficiós perquè durant dècades va repassar la ciutat de dalt a baix en els seus articles dominicals a El Punt, que tampoc cobrava. Articles punyents, didàctics, alguns amb mala llet, tot s’ha de dir. En Ribas no enganyava i opinava sobre tot, sempre des d’un punt de vista crític, i escrivia generalment el que pensava. Però no es va voler reconèixer mai com a cronista i sempre deia que l’autèntic cronista de la ciutat era Narcís-Jordi Aragó, amb qui va compartir aventures en el món del periodisme i una estima inqüestionable per la ciutat. Dimarts passat va fer dos anys que Joan Ribas va morir. Va ser un empresari conegut, un director de teatre per vocació, un dinamitzador cultural amo de La Planeta, l’home de Proscenium i els Pastorets, un mecenes ciutadà.

En Ribas era el prototip de Gironí de Tota la Vida: un GTV. Un representant del que els més joves (ara ja no ho som) definíem com la Girona profunda. Un home que va fer ràdio i teatre a Ràdio Girona, va escriure a Vida Catòlica, va acompanyar Aragó en l’aventura de Presència i va ser clau per a la supervivència del Punt Diari perquè hi va aportar visió empresarial i un empresari com Joan Bosch. Després, sempre al consell d’administració i al consell editorial del diari, va predicar amb els seus articles, perquè si una cosa tenia era que estava sempre molt ben informat. Estimava Girona, la ciutat on va néixer, el 1937, al número 33 de la rambla de la Llibertat, tot i que sempre recordava que el seu pare i el seu avi eren de Verges.

En una entrevista que li vaig fer per a la Revista de Girona, on en Josep Maria Oliveras va aconseguir treure-li una foto ben rialler, ell que sempre tenia un posat sorrut, es va confessar home d’esquerres, tot i provenir del món empresarial i en contra del que pensaven molts, potser perquè recordava que el seu pare havia estat obrer. També es va dir creient i poc practicant. Vam parlar llargament en un entresolat de casa seva, al Portal Nou, rodejats de més de quinze mil llibres de teatre i mostres dels seus espectacles teatrals. Em va explicar com amb 38 anys va haver de deixar l’assessoria d’empreses d’on era l’home de confiança perquè un article contra un membre de l’Opus no va agradar al propietari. N’estava agraït, perquè, amb 38 anys, es va veure obligat a posar-se pel seu compte i, amb el seu soci, Josep Àlvarez, va fundar una assessoria que li va permetre guanyar-se molt bé la vida.

Li agradava escriure. Comentàvem a posteriori els seus articles i t’orientava davant operacions que creia importants per a la ciutat. Ara patiria per les Caputxines i l’ús que es farà d’un edifici que defensava que fos de titularitat pública. “Si vius i estimes la ciutat i a més t’agrada escriure, és gairebé un deure. Les faig perquè aporto punts de vista diferents, però de vegades també he sentit la soledat del corredor de fons”, deia de les seves cròniques dominicals. Es troben a faltar, Ribas!