Serveis essencials

Aquesta setmana s’ha conegut, primer per les xarxes socials, després pels mitjans de comunicació, que fa uns dies l’empresa Konecta BTO de Madrid va obligar els seus empleats a continuar treballant al costat d’una companya que havia mort de sobte a l’oficina. Segons denuncien els sindicats, l’empresa ho ha justificat argumentant que són un “servei essencial” i que no podien deixar d’atendre les trucades. No s’especifica quanta estona la dona va estar de cos present fins que va arribar l’ambulància, però el fet en si és d’una dolorosa crueltat. Però no sorprèn. No sorprèn perquè només es tracta d’un esglaó més en l’escala de deshumanització de la societat. Una societat formada en la màxima productivitat, en el culte als diners, i que s’omple la boca de cara a la galeria d’uns valors que tothom aplaudeix però que, quan s’ha de predicar amb l’exemple, sempre topen amb excuses. En l’era de la postveritat, tot, absolutament tot, es pot justificar, perquè davant la defensa dels meus interessos els de la resta no tenen importància. Cada cop hi ha més gent al món, però cada cop hi ha menys humans. No cal, però, arribar als extrems de l’episodi funest de Madrid per adonar-nos que com a ciutadans compartim un mateix espai i hi convivim però ens costa molt sentir que formem part d’una mateixa comunitat. Els treballadors de Madrid escuden el seu comportament dient que els van obligar, però sembla que no hi va haver ningú que aixequés la veu per reclamar un mínim de decència. Buscar el bé comú s’ha convertit en una quimera, perquè sempre s’acaba imposant el benefici dels més forts, d’aquells que han oblidat que també existeixen els altres. Passem de llarg davant la mà del pobre que ens demana almoina i agafem fort la bossa quan algú s’aproxima a demanar-nos l’hora. Vivim marcats per la por a allò que ens és desconegut i que ens pot trencar la fragilitat d’una quotidianitat en la qual ens sentim segurs però que ens obliga a aixecar murs al nostre voltant. I trencar-los cada vegada és més difícil.