El diluvi redimit

La Barcelona dels darrers vuit anys –mandat d’Ada Colau– ha estat la pitjor premonició complerta d’una pèssima política municipal. Coneixedor com soc de les grans capitals d’Europa, Amèrica i bona part d’Àsia, no se m’ha donat a conèixer un desastre semblant. Del paroxisme del cas en formen part els darrers exercicis del segon mandat: ciutat inundada d’obres públiques mal dissenyades, sense alternatives per a la circulació, l’Eixample del Pla Cerdà agredit que deriva el trànsit a altres vies; xamfrans violats en la seva concepció urbanística original, patinets a deshora, bicicletes, voreres contra direcció; places amb tanques per obres... En resum: el Colau-caos perfecte. Mai he conegut res semblant. Conclusió: una derrota electoral merescuda darrere el diluvi desurbanitzador.

El premi a aquest desgavell no podia ser altre que l’exclusió d’aquesta alta incompetent alcaldessa, padrina d’un contuberni d’ocupes, factura d’inversemblants despropòsits, fills de la seva ineptitud i de la seva demostrada mediocritat ideològica. Un diluvi comunista en la seva menyspreable gestió municipal que no s’havia donat mai a Catalunya durant la darrera centúria. Una plàstica exposició del principi de la metafísica escolàstica: “Ningú dona el que no té.” És a dir: “Volar, bufar i beure.”

Sempre respecto a qui dona suport a doctrines o teoremes diferents dels meus. El meu recent volum, Les paradoxes de l’amistat, és un clar testimoni d’aquesta apreciació que sempre em varen merèixer els que pensaven o professaven des de la riba oposada. El que no admetré, i menys ara, amb l’edat que tinc, és la consagració de la ignorància o la ineptitud com a pretext per a la governabilitat. I d’això n’anem avui dia desbordats, sobretot dins la pitjor classe política que ens ha atorgat aquest mig segle de democràcia. La mancança de lògica, el deteriorament del nostre sistema: la “ineptocràcia” com molt bé la va qualificar el pensador francès Jean d’Ormesson. Però encara hi ha quelcom pitjor: la sobreabundància d’incompetències i mentides tracta de consagrar un concepte de la política molt propi de la postveritat, de la mentida com a recurs i del relativisme moral que tracta d’establir el principi d’utilitat individual com a fonament de la conquista del poder (Pedro Sánchez, Rodríguez Zapatero) o de legitimació de la governança continuada de teories polítiques faccioses o superades pel testimoni de temps ja viscuts.

L’eclipsi de l’ètica per una part i la fal·làcia de la mentida com a “canvi d’opinió” autojustificatiu s’avé a demostrar que de cap manera és legítima la incoherència com a raó de ser de la llibertat democràtica. Ni Ciceró, Plató, Aristòtil, Sèneca, Demòstenes, Descartes, Spinoza, Rousseau ni tants d’altres admetrien mai la mentida com a argument o “canvi d’opinió” ni la incoherència com a fonament de l’autoritas i la credibilitat. Una falsedat com aquesta consagraria el criteri d’incredibilitat política i, com a conseqüència, la crisi de la democràcia com a sistema de govern. És aquest el concepte que jo denomino “l’eclipsi ètic”, donat que sense ètica no és factible sostenir una fórmula de govern, a menys que sigui acceptada aquesta paradoxa del civisme revolucionari que Lenin establí en el seu famós al·legat que no hi ha res més revolucionari que la mentida. Tan ben disposats estan els seus deixebles a implantar un despropòsit com aquest?

L’eclosió actual de l’aurea mediocritas no pot ni ha de reduir el viral de l’exigència dels ciutadans que vulguin ser ben governats. Ni Collboni –cooperador necessari del desgavell colauista de vuit anys– mereix el benefici del dubte, ni Pedro Sánchez pot acreditar mèrit suficient per renovar el mandat, al qual vol arribar amb enganys i subterfugis de xerraire de fira. És d’exigència imperativa, de veritable raciocini, la incommensurable bondat del seny, igual que de l’elegibilitat dels governants. I encara menys en la Catalunya de Jaume Balmes i el seu Criteri, que en una antologia del sentit comú va fixar els límits de la governabilitat a la catalana, com més tard acreditaria Josep Pla i Vicens Vives. La racionalitat imposa el bon criteri i l’exclusió del diluvi que ofega les veritats i la moral del procediment. Quan les aigües ho inunden tot, l’endemà del diluvi, tot es desvela enfangat o destruït. També les institucions, les constitucions o el mode d’operar. Per això, en política i en la governació dels pobles, resulta una tasca feixuga redimir els mals del diluvi. “D’aquella pols venen aquests fangs”, o segons Voltaire: “Els anglesos no moriran per un sil·logisme.” Aquesta és la qüestió abans del 23-J i les seves insídies. Aquest és l’estat de la qüestió: governar per interès personal o per garantir el bé comú.