Mentre uns patim, els altres patam

Hi ha sec­tors econòmics que van bé quan als altres els va mala­ment. Lle­geixo que el sec­tor fune­rari a Cata­lu­nya ha incre­men­tat el negoci –del 4,7%– entre altres coses perquè hi ha hagut mil morts més d’un any a l’altre i, en el cas con­cret de Girona, les inci­ne­ra­ci­ons varen aug­men­tar del 8,1% entre el 2021 i el 2022. L’expli­cació que donen per a aquest aug­ment és que molts sepe­lis i cerimònies que no es varen poder fer durant la pandèmia s’han fet ara, però la qüestió és que la desgràcia d’uns és negoci per als altres. Men­tre aquí el mono­poli del sec­tor no ofe­reix alter­na­tiva –hi ha el que hi ha i al preu que volen–, a Itàlia la com­petència fa que les com­pa­nyies hagin de bata­llar pel cli­ent i fan cam­pa­nyes publi­citàries com la que vaig veure prop de l’hos­pi­tal Karol Wojtyla a Roma, on una tanca publi­citària immensa deia: “Regalo cap­potto di legno. Fune­rale com­pleto 1.250 euros e bara in omag­gio.” És a dir, que si aga­fa­ves aquell fune­ral, el taüt era gratuït. Com a mínim una petita ale­gria dins la tris­tesa, i a uns preus que res tenen a veure amb els que es paguen aquí per dir adeu al difunt i enter­rar-lo. A Cata­lu­nya, només l’any 2022 va haver-hi 65.000 difunts; amb el negoci asso­ciat que això com­porta. Amb tots els res­pec­tes, però el sec­tor fune­rari s’assem­bla cada cop més al sec­tor de les escom­bra­ries, on tot es basa en infra­es­truc­tu­res públi­ques, en aquest cas muni­ci­pals, però el negoci el fa un pri­vat; o molts pri­vats si tenim en compte, per exem­ple, les empre­ses d’asse­gu­ran­ces que també viuen de garan­tir el traspàs. Les xifres són clares: a Cata­lu­nya, el 60% del mer­cat el con­tro­len només una desena d’empre­ses i, si anem per demar­ca­ci­ons, la xifra pot aug­men­tar fins al 90% de con­trol per part d’una única com­pa­nyia. Això fa que en algu­nes capi­tals com Bar­ce­lona el preu mitjà d’un enter­ra­ment pugui arri­bar als 6.000 euros, que com­pa­rats amb els 1.250 de Roma ja es veu que algú fa calaix a costa dels morts. Sabent el preu que costa morir, no ens ha d’estra­nyar el que deia el gran Josep Maria Espinàs en el seu lli­bre La vella capi­tana, dedi­cat a la mort: “Per la meva edat m’ha tocat assis­tir a diver­sos fune­rals i enter­ra­ments, i més enllà d’una natu­ral tris­tesa, no he pogut evi­tar gai­rebé mai una sen­sació d’inco­mo­di­tat.” La inco­mo­di­tat de saber que fins i tot en el dar­rer moment també toca pagar.