Quan Santa Eugènia era un poble

Vaig llegir el dia de Sant Pere el reportatge que va publicar aquest diari sobre el 60è aniversari de l’annexió per part de Girona dels municipis de Palau-sacosta, Sant Daniel i Santa Eugènia de Ter el 30 de juny de 1963. Aquell dia, per imposició del Consell de Ministres franquista, l’alcalde Pere Ordis Llach va veure com l’extensió del seu municipi es multiplicava per quatre. Més endavant, al terme gironí, s’hi va afegir una part de Sant Gregori (els terrenys del Trueta i el GEiEG inclosos) i no cal entrar en l’annexió (1974) i independència de Salt i Sarrià de Ter (1983).

Girona era la capital de província amb un terme municipal més petit. De fet les voluntats d’annexió venien de molts anys enrere. Em centraré, perquè els meus records m’hi porten, a Santa Eugènia de Ter: Santa Eugènia del Pla, com es va conèixer durant temps anteriors. Què hauria estat del municipi de Santa Eugènia si no hi hagués hagut annexió? Fa de mal dir i l’exemple de la independent ciutat de Salt ens pots fer pensar que el creixement hauria estat més o menys igual. Però potser controlat de prop, amb mentalitat de poble i no de barri, el creixement hauria estat més racional. Mai no ho sabrem.

El 1963 Santa Eugènia de Ter, 1,25 quilòmetres quadrats, ja havia crescut. Havia passat dels 368 habitants del 1900, als 1.875 que tenia el 1960. Es dividia en diversos nuclis: les hortes, el poble, el barri de la Rodona i Can Gibert del Pla, que llavors eren masos i terres. El 2021, era el segon barri més poblat de la ciutat amb més de 17.500 persones. Hi vaig néixer i vaig viure a les Hortes gairebé 25 anys. Recordo l’alcalde en el moment de l’annexió, Francesc Estival, el senyor Paquito, el director de la Marfà, a la qual tots anomenàvem “la fàbrica” i prou. Era l’oncle d’un bon amic, el periodista Jaume Font Estival. I recordo la casa de l’anterior alcalde, el senyor Soler, parent de Josep Maria Soler, l’abat emèrit de Montserrat, nascut al poble. Era una casa senyorial que va anar a terra per la construcció de la rotonda sobre el riu Güell.

Santa Eugènia, el 1963, tenia de tot, menys església, cremada el 1936. Fins i tot plaça de braus perquè el Torín era terme de Santa Eugènia, que anava de Salt fins als burots que hi havia instal·lats passada l’estació del tren d’Olot, davant de la Farinera Teixidor. I el terme arribava des del Ter fins a la zona on hi haurà part del nou Trueta. Prop d’on va néixer el barri de Can Gibert del Pla. Allà, on la planificació urbanística preveia cases de planta baixa amb hortet, s’hi van aixecar, per les necessitats d’habitatge, els blocs de pisos, molts dels quals aixecats pel Patronat de la Santa Creu. A Santa Eugènia hi han viscut veïns il·lustres, de Paco Torres Monsó a Emília Xargay, veïna de la Rodona, o Enric Marquès Ribalta. I abans, Prudenci Bertrana. N’ha tingut molts més. Teníem fàbrica tèxtil, la séquia Monar i hortolans que produïen planter i verdura per a la ciutat. Tot això s’ha perdut, menys la séquia, que fins fa poc baixava buida. Què hauria estat de Santa Eugènia si hagués continuat essent municipi? Millor que el que ara tenim, segur, perquè res no va millorar passant de municipi a barri. I potser encara tindríem sentiment de poble.