El repte superat d’Elena Gadel

Vaig tornar a la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell. La segueixo per TV3, però feia anys que no em submergia en l’esperit de Calella, a la plaça de Port Bo, al costat de Can Batlle, on Joan Manuel Serrat, des del segon pis, va començar Mediterráneo, el seu LP més personal en castellà, la cançó més emblemàtica que ha cantat en la llengua de Machado i Miguel Hernández, a qui després va versionar. Vaig conèixer les primeres havaneres fent retransmissions per Ràdio Girona, als anys setanta, i recordo haver entrevistat Carles Alsius, regidor i un dels inspiradors de la Cantada, i Carles Sentís. Després, com a espectador, hi havia passat nits de cançons, sorra, cremats i tot el que portava l’edat. Però mai les havia vist assegut davant de l’escenari, situat al damunt de les roques i la mar de Calella, de plata pel reflex de la lluna plena sobre l’aigua tranquil·la de la nit del primer dissabte de juliol.

L’any passat va ser una gran Cantada: Port Bo, Peix Fregit, Neus Mar i Arjau, una alineació musicalment imbatible. Tenia curiositat per comprovar com aniria la d’aquest any, amb un Port Bo totalment renovat, Barca de Mitjana de Premià de Mar, Els Pescadors de l’Escala, un clàssic, i una novetat, esperada, Elena Gadel.

La Cantada va anar perfecta. Públic entregat, platges plenes, no hi cabien més barques a la mar i el dron de la retransmissió de TV3 i el gran fotògraf Paco Calmau que ho documenta sempre tot. L’enhorabona a l’Ajuntament. Voldria parlar de la part musical. Els Pescadors de l’Escala són garantia, Barca de Mitjana va fer el paper esperat, i volia escoltar la nova formació de Port Bo, ja sense Carles Casanovas i Mineu Ferrer, i amb Lluís Bofill, Xevi Jonama i Pep Nadal com la nova formació que agafa el relleu dels històrics, des del mestre Sirés i Ernest Morató, passant per Càstor Pérez i el mateix Casanovas. Bones veus, gran correcció i tot va anar com havia d’anar.

Ara bé, Elena Gadel era la novetat. Francesc Sánchez Carcassés, el director musical de la Cantada, sempre va un pas al davant. Ja se la va jugar al seu moment portant Nina, els Montgrins i Sílvia Pérez Cruz. Hi va tornar i li ha tornat a sortir bé. Amb un acompanyament musical de primera, Elena Gadel, conscient de l’escenari que trepitjava i que portant l’havanera al seu terreny podia trepitjar algun ull de poll purista, va estar de primera. Gran veu i domini de l’escenari tot i mantenir-se fins al final asseguda a la cadira. Un repertori arriscat, amb La gavina del mestre Sirés, d’entrada, i unes Nostalgias que jo coneixia de Dyango, i Et confesso, del seu darrer disc. Perfectes. Se la jugava amb Vestida de nit, l’havanera de Glòria Cruz i Càstor Pérez, que va brodar. I va acabar amb Habaneras de Cádiz, del desaparegut mestre Carlos Cano, que va fer aixecar la gent de la cadira. Prova superada, amb matrícula. I tot va acabar amb l’agradable sorpresa de veure el mestre Carles Casanovas dirigint tots els grups en l’apoteòsic final de La bella Lola i El meu avi, l’havanera d’Ortega Monasterio que el mateix Carles va estrenar amb Els Barrufets el 5 d’agost del 1971 a Calella. I sempre amb el record del mestre Bastons, el renovador de l’havanera en català.