Locutors, la màgia de la veu

Aquesta és una mirada nostàlgica a un passat que ja no tornarà, però que d’alguna manera encara és present en el món de la ràdio. Vaig llegir a la xarxa que el 3 de juliol se celebrava el Dia del Locutor i vaig pensar en tantes veus nostrades que ens van fer companyia durant tantes hores. Després vaig veure que era a l’Argentina on el celebraven i que a Xile ho feien el 21 de setembre, a Colòmbia el 24 de març, a Mèxic el 14 de setembre... i que a casa nostra aquesta efemèride no tenia dia concret o que, en tot cas, se celebrava el 13 de febrer, Dia Mundial de la Ràdio per a la Unesco. El paper del locutor és una feina que ara mateix no és reivindicada. Ara la ràdio és poblada de periodistes, comunicadors i tertulians. Sembla com si el locutor hagi quedat en desús i en canvi durant generacions els locutors van entrar a casa nostra, ens van fer companyia, ens van entretenir i, en ocasions, ens van educar.

El locutor és la persona que parla. Altres veus més poètiques el defineixen com l’anunciador, l’avisador, el presentador, el cronista... Jo escoltava la ràdio i m’emocionaven aquelles veus de tal manera que t’imaginaves com serien: la màgia de la ràdio, la màgia de la veu. A la ràdio del segle passat hi havia pocs periodistes i cal tenir en compte que durant la dictadura i fins al 1977 els informatius estaven prohibits i eren en mans de Radio Nacional de España, on calia connectar a dos quarts de tres i a les nou del vespre per al parte. La ràdio s’escoltava per la música i l’acompanyament. A Girona hem tingut locutors de primera. En vull recordar alguns, amb el risc de deixar-me’n molts, cosa absolutament injusta. Quan vaig entrar el 1974 a Ràdio Girona em parlaven del senyor Joan Viñas Bona i de l’Enric Casademont, que van fer carrera a Barcelona com l’Enric Frigola i Montserrat Minobis. A Ràdio Girona continuava l’entranyable Francina Boris i en aquell 1974 hi havia també Maria Jesús Medina, que havia fet teatre i tenia una veu brutal. Abans hi havia passat Dolors Puy i tantes altres. I en Joan Ribas, l’Anna Donato, en Narcís-Jordi Aragó i tota la gent del teatre. Les veus masculines eren la d’en Josep Maria Amargant, després cap de Protocol i Comunicació de la Diputació, Salvador Carral, el rei dels concursos, i Pepe Fernández, un gran periodista que va marxar a Sevilla. També Jordi Busquets, que feia programes de cançó abans de fer informatius, i ben aviat Narcís Carreras, que de tan popular va enregistrar fins i tot un disc, Paco Baso, en Paco maco, Xavier Solà, Isabel Gemio i Àngel Rodríguez. A La Voz de Gerona dominava la veu de Jaume Teixidor, que havia començat i va tornar a l’emissora degana, Mari Gisbert, Maria Terrades, Miquel Diumé i en Joan Albert Argerich. I la veu potent d’en Mateu Ciurana. A Figueres Emili Casademont Comas i Isabel Rey, a Olot en Josep Puigbó i en Joan Bosch. I l’Eduard Cid. I em deixo desenes i desenes de veus que ens van fer feliços quan escoltàvem ràdio. Algunes encara són a les ones. I per molts anys. Reivindico la figura del locutor de continuïtat, aquell que afrontava sis hores de ràdio amb la seva veu, dos plats de música, un magnetòfon i un telèfon. Una ràdio que ja no existeix, però que em plau recordar.