El cranc

Tots ens pensàvem que a hores d’ara ja ens hau­rien retor­nat l’Esta­tut, i resulta que allò que torna és “El Cor­dobés”. Que aquest retorn ens hagi sorprès vol dir que, real­ment, la nos­tra capa­ci­tat profètica de la història és ben pobra.

Hauríem d’haver-nos ado­nat que “El Cor­dobés” no tri­ga­ria gaire a tor­nar a tore­jar. Les coses no can­vien tan de pressa, en aquests país. Hi ha qui diu que tor­nem endar­rere, quan veu algu­nes mani­fes­ta­ci­ons ultres, quan sent el que diu el senyor Fraga refe­rint-se a l’exèrcit, quan com­prova amb quina faci­li­tat es pro­hi­bei­xen pro­gra­mes de cul­tura cata­lana, quan... Jo no crec que anem endar­rere. Jo crec que som exac­ta­ment on érem. Només ha can­viat que en un moment deter­mi­nat hem pogut dut­xar-nos, i una mica d’aigua tèbia se’ns ha endut la suor d’angoixa que teníem engan­xada al damunt. Però res més.

Fa onze anys, Pi de la Serra va escriure una cançó molt interes­sant, i pel meu gust la que, jun­ta­ment amb “Repa­rada”, inter­preta millor:

Mal­grat la por, mal­grat la sang,

mal­grat el cami­nar del cranc,

els bancs obren cada matí

i la gent dorm igual que ahir.

La gent fa cua per entrar

i els culs són bons per pes­si­gar...

S’ha mort el vell del pis de dalt

però tenim un nou gene­ral.

La cançó es diu “Igual que ahir”. “El Cor­dobés” torna a tore­jar perquè, sen­zi­lla­ment, el “ruedo” hispànic no ha can­viat, i els qui el mane­guen són els abo­nats de sem­pre. Els pri­vi­le­gi­ats de la “bar­rera”. Sem­pre hi ha l’espe­rança històrica que la gent no hi vagi, cons­ci­ent que el torero, quan estiri els braços, mar­carà en el rellotge de la plaça una hora defi­ni­ti­va­ment pas­sada. El retorn d’“El Cor­dobés” és una mena de “test”. Si tri­omfa, es con­fir­marà que això de la “reforma” ha estat un èxit total, és a dir: no s’ha produït cap reforma.

El pas següent i pre­vi­si­ble serà la rea­pa­rició glo­ri­osa de Rap­hael, i així de mica en mica ani­rem tirant endar­rere. És pro­ba­ble que l’aug­ment tan radi­cal de la gaso­lina sigui una invi­tació molt sub­til a desen­ter­rar els vells gasògens que arros­se­ga­ven els cot­xes. Ens diuen que som mal­gas­ta­dors. Pot­ser sí, però deu ser per a com­pen­sar que no “gas­tem” història, i anem vivint, o sobre­vi­vint, sem­pre de la mateixa. Si no fos­sin morts, encara tor­na­rien els “vie­ne­sos”, i el cranc etern d’en Pi de la Serra con­ti­nu­a­ria retro­ce­dint... tot dibui­xant un cer­cle tan­cat i per­fecte.

El “trànsit” cap a la democràcia s’ha con­ver­tit en un embús, i l’auto­pista de la Cons­ti­tució ens aug­menta cada vegada més el peatge. Qual­se­vol dia, si ens deci­dim final­ment a pro­tes­tar, ens diran allò de l’idi­oma de l’imperi, i ens ho diran impe­ri­o­sa­ment, que sig­ni­fica “obli­gant a cedir”. La resur­recció d’“El Cor­dobés”, doncs, no em fa cap gràcia.