Pensionista o espoliat

És evi­dent que el vigent règim del 78 ni va ins­tau­rar la democràcia ni ho ha inten­tat mai, car el que veri­ta­ble­ment tenim és una pseu­do­de­mocràcia. Tam­poc es van depu­rar els seus òrgans del pas­sat, ja que es man­te­nen tots els de l’antic règim, super­fi­ci­al­ment maqui­llats, la qual cosa con­ti­nua per­ju­di­cant –només– les clas­ses popu­lars. Els sin­di­cats majo­ri­ta­ris s’han aco­mo­dat a la nova rea­li­tat pac­tant allò que més convé al govern de torn, tot exhi­bint el seu ranci sin­di­ca­lisme clau­di­cant i poc rei­vin­di­ca­tiu, als antípodes dels països amb tra­dició democràtica com és el cas del sin­di­ca­lisme francès, que sovint acon­se­gueix doble­gar l’inquilí del Palau de l’Elisi (ara mateix en peu de guerra con­tra la pro­posta de pen­si­ons del pre­si­dent Macron). Per si fos poc, només hi ha dos grans par­tits que es dis­pu­ten el gobi­erno i que tenen en comú ser fidels a l’herència del dic­ta­dor i no mouen ni una coma del que va dei­xar “atado y bien atado”: la indi­vi­si­bi­li­tat d’Espa­nya, la monar­quia (tot i ser cor­rupta) i l’òrgan encar­re­gat del seu estricte com­pli­ment, el Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial i no l’exèrcit, com era el desig del dic­ta­dor, car els mili­tars no tenen l’agre­e­ment de la Unió Euro­pea per osten­tar cap repre­sen­ta­ti­vi­tat.

Aquesta és la rea­li­tat que supor­tem: mala­ment si governa el PSOE i molt pit­jor si governa la dreta amb el suport de l’extrema dreta PP-Vox. Uns i altres amb alguns dels seus alts diri­gents amb capítols fos­cos, que en països democràtics esta­rien a la presó i no els que hi van estar per raons estric­ta­ment ideològiques, com és el cas dels líders inde­pen­den­tis­tes. El més pre­o­cu­pant és que aquesta situ­ació la tolera una Unió Euro­pea gover­nada per la dreta, que al moure’s per interes­sos bàsica­ment econòmics més que pels democràtics, per­met que Espa­nya, Hon­gria i Polònia i altres com Grècia, con­tinuïn fent polítiques allu­nya­des del que s’entén per democràcia tot tan­cant els ulls als governs que des­ca­ra­da­ment no apli­quen les nor­ma­ti­ves pac­ta­des per la UE. Aquest és el cas d’Espa­nya, que no aplica als pen­si­o­nis­tes la nor­ma­tiva euro­pea de no gra­var les pen­si­ons amb l’impost sobre la renda de les per­so­nes físiques (IRPF), fet que cons­tata la pseu­do­de­mocràcia que aquí patim.

El pit­jor epi­sodi el vam viure durant els governs del nefast però into­ca­ble Rajoy, que després de bui­dar la caixa dels pen­si­o­nis­tes per objec­tius obs­curs mai degu­da­ment expli­ci­tats, ens va apli­car any rere any el 0,25% de l’incre­ment poc creïble però ofi­cial IPC (índex de preus al con­sum), cosa que va pro­vo­car que el poder adqui­si­tiu dels pen­si­o­nis­tes tingués una cai­guda en picat i fóssim els més espo­li­ats del país (una pèrdua que ja supera en més del 20%, per als que fa molts anys que som jubi­lats). El govern Sánchez, com el dels seus ante­ces­sors, con­ti­nua dis­cri­mi­nant els pro­vi­nents del món del tre­ball en bene­fici dels alts càrrecs de con­fiança, mem­bres del govern, dipu­tats i cert per­so­nal de l’admi­nis­tració (jus­ta­ment els que tenen els ingres­sos més alts), que cobren la pensió ínte­gra, men­tre que a la resta de jubi­lats se’ns con­ti­nua apli­cant la càrrega, que ja ens la des­comp­ta­ven del salari durant tots els anys de la nos­tra vida labo­ral: l’esmen­tat impost sobre la renda de les per­so­nes físiques (IRPF). Un recàrrec que és apro­xi­ma­da­ment d’entre el 12% i el 18% i que redu­eix la nos­tra pensió (i això sense par­lar, de moment, de la ver­go­nyant pensió que per­ce­ben les vídues). Un into­le­ra­ble espoli, ja que una pensió no és, per cap con­cepte, un salari sus­cep­ti­ble de liqui­dar l’IRPF. Amb els jubi­lats del món del tre­ball, el govern d’Espa­nya i el mutisme dels sin­di­cats (?), ens fa una fla­grant injustícia, en la figura fis­cal de la doble impo­sició.

En l’actual legis­la­tura el PSOE, sor­to­sa­ment, no ha gover­nat en soli­tari (inha­bi­tual a l’Estat espa­nyol), sinó for­mant coa­lició amb Podem, amb l’impres­cin­di­ble suport d’altres par­tits d’esquerra com ERC i Bildu, cosa que ens ha bene­fi­ciat, ja que sense aquests par­tits no s’hau­rien pogut tirar enda­vant deter­mi­na­des polítiques soci­als. Aquesta avi­nen­tesa oca­si­o­nal­ment no ens ha per­ju­di­cat com és el més habi­tual, car se’ns va apli­car l’IPC de finals del pas­sat novem­bre, mal­grat la malau­rada crisi econòmica pro­mo­guda per les diabòliques raons esgri­mi­des per Putin per pro­vo­car la guerra de Rússia con­tra Ucraïna com també per les into­ca­bles grans empre­ses energètiques sense que el govern Sánchez hagi mogut ni un dit per fre­nar els preus i els desor­bi­tats guanys que obte­nen.