Avui és Sant Cristòfol, que és un sant que en altres temps –quan la “vida i miracles” dels sants interessaven la gent– va ser molt popular. Forma part de l’estol de màrtirs llegendaris de la persecució romana, i una de les característiques més destacades de la seva personalitat és la seva exagerada estatura.

Fins i tot se li atribueixen “vint pams”, que no deuen ser pas els nostres pams actuals, perquè caldria molta fe per a creure en un gegant humà de quatre metres d’alçada.

Cristòfol és una catalanització fonètica i popular de Cristòfor, “el portador de Crist”. La tradició diu que era pagès, però que anà a córrer món en busca d’altres feines, i un dia un ermità li proposà que servis el Senyor ajudant a passar un riu tota la gent que en tenia necessitat; era un riu, o un torrent, perillós, i molts s’hi ofegaven. El gegant es dedicà, efectivament, a carregar-se a coll els caminants, i moltes il·lustracions del sant, de totes les èpoques, el presenten fent aquesta funció. Fins i tot hi ha una expressió popular que indica aquesta manera de transportar gent: “a cavall de sant Cristòfol”, és a dir, sobre l’espatlla. En una ocasió passà un noiet que resultà ser Crist.

Sant Cristòfol fou designat, lògicament, patró dels viatgers, i la seva imatge es multiplicà en els carrers i camins més concorreguts. Les capelletes de Sant Cristòfol s’oferien a la devoció popular en indrets estratègics. Però també les devocions es veuen afectades per les modes, i a Barcelona ha quedat reduïda, pràcticament, a la capella i a la festa del carrer de Regomir, que és on s’inventà –entre nosaltres, perquè n’hi havia precedent a l’estranger– la benedicció d’automòbils en aquesta diada. Això passava l’any 1907, i els “goigs” moderns tenen tota la ingenuïtat dels antics:

El chaufeur és molt ditxós

de tenir-vos per Patró,

puix té en vostra protecció

l’amparo més amorós...”

Hi ha automobilistes que duen enganxada al “tablier” una imatge de sant Cristòfol, –n’he vistes en bastants taxis– però en la situació actual de la circulació el sant no ho pot fer tot. Ajudar a passar un riu era, per a un gegant, força més fàcil que controlar tots els “stops”, els semàfors, els avançaments, les frenades violentes davant un embús, etc. Jo tinc la impressió que sant Cristòfol, en veure què passa a les nostres autopistes a certes hores, ha decidit que el millor que podia fer era tornar a fer de pagès. Si tinguéssim més fe, d’altra banda, hauríem pogut cantar uns “goigs” que diguessin:

Pel vostre bon cor etern

i amb la intercessió divina

feu, sant patró, que el govern

no ens apugi la benzina…

Però entre una cosa i l’altra ens fan perdre les oracions…