Sant Cristòfol

Avui és Sant Cristòfol, que és un sant que en altres temps –quan la “vida i mira­cles” dels sants interes­sa­ven la gent– va ser molt popu­lar. Forma part de l’estol de màrtirs lle­gen­da­ris de la per­se­cució romana, i una de les carac­terísti­ques més des­ta­ca­des de la seva per­so­na­li­tat és la seva exa­ge­rada esta­tura.

Fins i tot se li atri­bu­ei­xen “vint pams”, que no deuen ser pas els nos­tres pams actu­als, perquè cal­dria molta fe per a creure en un gegant humà de qua­tre metres d’alçada.

Cristòfol és una cata­la­nit­zació fonètica i popu­lar de Cristòfor, “el por­ta­dor de Crist”. La tra­dició diu que era pagès, però que anà a córrer món en busca d’altres fei­nes, i un dia un ermità li pro­posà que ser­vis el Senyor aju­dant a pas­sar un riu tota la gent que en tenia neces­si­tat; era un riu, o un tor­rent, perillós, i molts s’hi ofe­ga­ven. El gegant es dedicà, efec­ti­va­ment, a car­re­gar-se a coll els cami­nants, i mol­tes il·lus­tra­ci­ons del sant, de totes les èpoques, el pre­sen­ten fent aquesta funció. Fins i tot hi ha una expressió popu­lar que indica aquesta manera de trans­por­tar gent: “a cavall de sant Cristòfol”, és a dir, sobre l’espat­lla. En una ocasió passà un noiet que resultà ser Crist.

Sant Cristòfol fou desig­nat, lògica­ment, patró dels viat­gers, i la seva imatge es mul­ti­plicà en els car­rers i camins més con­cor­re­guts. Les cape­lle­tes de Sant Cristòfol s’ofe­rien a la devoció popu­lar en indrets estratègics. Però també les devo­ci­ons es veuen afec­ta­des per les modes, i a Bar­ce­lona ha que­dat reduïda, pràcti­ca­ment, a la cape­lla i a la festa del car­rer de Rego­mir, que és on s’inventà –entre nosal­tres, perquè n’hi havia pre­ce­dent a l’estran­ger– la bene­dicció d’automòbils en aquesta diada. Això pas­sava l’any 1907, i els “goigs” moderns tenen tota la ingenuïtat dels antics:

El chau­feur és molt ditxós

de tenir-vos per Patró,

puix té en vos­tra pro­tecció

l’amparo més amorós...”

Hi ha auto­mo­bi­lis­tes que duen engan­xada al “tablier” una imatge de sant Cristòfol, –n’he vis­tes en bas­tants taxis– però en la situ­ació actual de la cir­cu­lació el sant no ho pot fer tot. Aju­dar a pas­sar un riu era, per a un gegant, força més fàcil que con­tro­lar tots els “stops”, els semàfors, els avançaments, les fre­na­des vio­len­tes davant un embús, etc. Jo tinc la impressió que sant Cristòfol, en veure què passa a les nos­tres auto­pis­tes a cer­tes hores, ha deci­dit que el millor que podia fer era tor­nar a fer de pagès. Si tinguéssim més fe, d’altra banda, hauríem pogut can­tar uns “goigs” que digues­sin:

Pel vos­tre bon cor etern

i amb la inter­cessió divina

feu, sant patró, que el govern

no ens apugi la ben­zina…

Però entre una cosa i l’altra ens fan per­dre les ora­ci­ons…