L’enyorada recepta d’en Pairolí

Dijous de la setmana passada va fer dotze anys de la mort de Miquel Pairolí. Ho tenia apuntat a l’agenda i m’ho va recordar un escrit d’en Joan Ventura, que en va ser amic. I tanmateix he volgut esperar per escriure de qui va ser company de redacció i articulista imprescindible d’aquest diari durant setze anys i mig. Es va escriure molt d’ell quan va morir, el 6 de juliol del 2011, quan només tenia 55 anys, però ni tan sols llavors va aconseguir trencar aquesta frontera fictícia però ben real que és la Tordera. Miquel Pairolí va ser un escriptor de primera divisió, dels que s’haurien d’estar estudiant a les facultats de periodisme, pels seus dietaris, les seves novel·les, els seus assajos i estudis literaris i sobretot pels seus articles. Però Pairolí, estimat per la generació que el va conèixer i l’ha llegit, és encara un gran desconegut per a una majoria de catalans tot i els intents que s’han fet i es fan per divulgar la seva obra, fonamental per entendre’ns com a societat i com a país.

Llicenciat en filologia hispànica secció catalana, va començar a escriure a Presència i l’Avui, i quan va sortir, el 1979, a El Punt. Va donar classes de català, de reciclatge per a mestres i funcionaris. I tanmateix la seva passió era llegir. I escriure. Va formar part d’una generació d’escriptors gironins nascuts entre els anys cinquanta i seixanta, i aquest adjectiu, gironins, els van marcar més del que tocaria. A partir d’una obra coral, Mixtura, i del relat El carrer de la Llebre, va bastir una obra sòlida. Va escriure les biografies de Joan Oró, Antoni M. Badia i Margarit i Oriol de Bolós. Novel·les: El camp de l’ombra, El convit, El manuscrit de Virgili i Cera, el 2008. Assajos com L’enrenou dels anys i estudis literaris: El príncep i el felí, Geografia íntima de Josep Pla i Exploracions, notes i converses de literatura. Teatre, guions per a televisió. I els seus tres dietaris: Paisatge en flames, L’Enigma i Octubre, que li va valer el 2010 el premi Crítica Serra d’Or. I va traduir del francès George Hyuernaud i de l’italià Silvana Ganddolfi, Fausto Manara, i de Massico Carlotto, la seva La vida fugint el 2003.

Va viure redaccions. A El Punt del 1987 al 1990 i després quatre anys entre el Diari de Barcelona i el Nou Diari. Va tornar a casa. I a El Punt. Va escriure El tríptic del 1994 al 2000 i a partir de llavors, de dimarts a diumenge L’escaire, l’article diari de lectura obligada. Escrivint tal com era, minuciós, sense cap artifici, polit, íntegre, coherent, precís.

Ell mateix, quan el 29 de maig del 2011 va publicar el seu darrer article, Teló, ens va explicar la recepta, la seva recepta de l’articulisme, el seu principi deontològic per escriure més de cinc mil articles i bastir una obra coherent, potent, que hem d’aconseguir que sigui llegida. Editorial Gavarres, sota el guiatge d’Àngel Madrià, ho intenta reeditant Cera, Geografia íntima de Josep Pla, les Mirades que va publicar amb Lluís Freixes a Gavarres o els seus Dietaris.

Es troba a faltar Pairolí i el seu article diari. No s’hi val a especular amb què hauria escrit durant aquests anys sobre el que hem viscut, però ho trobo a faltar. Sempre hi tocava, sempre l’encertava, la seva recepta de l’arròs era la bona. Facin el favor de llegir-lo.