El voraviu
Clau de la quarta opció
Del primer a l’últim de la llista han d’estar disposats a ser inhabilitats
Hi ha molts nervis en les tribus independentistes amb el fet que s’organitzi una quarta opció amb perspectives i expectatives electorals a escala nacional. El 23-J, en funció de la participació i les aritmètiques, els que hi somien donaran gas o aixecaran el peu del pedal. L’independentisme institucional (ERC, Junts i la CUP) és qui més es neguiteja. No s’ho agafen com l’àvia Neus i no diuen que com més serem més riurem. Al contrari. Diuen que això ja s’ha provat amb Primàries, s’encenen quan l’ANC parla de llista cívica, salten a la jugular si algú fa una crida a l’abstenció com a pas previ i assenyalen banyes i cues que li veuen créixer a la Ponsatí des que els hi fot a la cara al mateix Puigdemont. Ni estic entusiasmat amb una quarta opció ni en malparlaré amb vehemència. El que sí que sé és que no pot ser un independentisme de pa sucat amb oli com el que ha mostrat Orriols a Ripoll, li ha faltat temps per despenjar l’estelada quan li ho ha dit la Junta Electoral. Tan trempada, ella, com qualsevol altre independentisme institucional. “No he vingut perquè Espanya m’inhabiliti. He vingut per inhabilitar Espanya. No m’inhabilitaran ni per una pancarta ni per una bandera. Catalunya no viurà de gestos sinó de realitats consumades.” Sermons i cantarelles per paga i cadira! Del primer d’una llista independentista al darrer suplent han d’estar disposats a ser inhabilitats i que els substitueixi un company. No vas a l’era si no vols pols. És la clau!