Un quart de segle fent riure

Ahir vaig escriure de la part seriosa de l’entrega dels segells de qualitat Girona Excel·lent al Mas Marroch. Però hi va haver moltes més coses, entre les quals la manera com els presentadors de l’acte van aconseguir fer àgil una cerimònia en què es van entregar 116 distincions i van pujar a l’escenari per entregar-los el president de la Diputació, Miquel Noguer, el vicepresident Albert Piñeira, els diputats Jordi Camps, Jordi Xargay i Lluís Amat, tots en funcions, el conseller Mascort i el cuinerJoan Roca. No hi ha cap secret, eren en Carles Xuriguera i en Fel Faixedas. Ja l’entrada va ser espectacular, quan van assegurar que aprofitant que fa vint-i-cinc anys que van pujar a escena aprofitarien l’acte i el pica-pica per fer venir dos autocars d’Arbúcies i Torroella per celebrar-ho, perquè havien demanat preu i se’ls escapava.

En Fel i en Xuri en presenten molts, d’actes. I sempre aconsegueixen el somriure de la gent, que els coneix i els aprecia. Fa ara vint-i-cinc anys, quan en Fel feia de peixater però ja tenia el verí del teatre inoculat des de casa, va venir a l’Escola de Teatre de Girona, on es va trobar amb en Quim Masferrer i en Carles Xuriguera. Allà, els dos buscaven la manera de crear alguna cosa i un càsting de clowns va ser la manera com es van trobar amb en Fel i va néixer Teatre de Guerrilla el 1998. Explicat una mica a la repatellada així va anar i com diuen ara “sense tenir cap contracte ja ens vam convertir en un grup professional”. Una actuació l’any següent a la Fira de Tàrrega els va comportar la descoberta per part den Joan Ollé i d’allà a TV3 i a fer actuacions per tot el país. Teatre de Guerrilla ja fa catorze anys que no existeix sense que passés gaire res més que tenir maneres de fer i pensar diferents i la necessitat, després d’un èxit immens, de fer altres coses. En Fel ho va resumir en una entrevista: “Ens vam separar per no matar-nos.” En Quim Masferrer va anar per lliure i ara és el foraster, i en Fel i en Xuri, després de sortir de Teatre de Guerrilla van decidir continuar, amb pauses, i així estan amb Festa grossa, 25 anys de penes i glòries, l’espectacle que van estrenar el juny al Festimams de Girona. També han fet girar Ni rastre de qui vam ser. I així continuen amb aquella frescor, allò que els fa diferents.

A l’entremig, en Fel es va dedicar uns anys a la restauració i a la ràdio i ara també fa de president de l’Arbúcies. En Xuriguera al celler Mas Patiràs fent vi, que no va participar al Girona Excel·lent tot i que ho podria fer en la categoria de vinagres, segons ens va autoburlar en Xuriguera. Ho foten molt bé. Només ells, amb aquella cara i la manera de dirigir-se, poden arrencar les rialles quan es van queixar que els premis comencessin per les aigües minerals, o que hi hagués una categoria de semiconserves, o quan en Xuriguera va afirmar que “si fos ànec em menjaria el meu propi fetge”. Fa 25 anys que van riure d’una manera molt seriosa, amb una complicitat que no amaga que les seves improvisacions estan molt treballades. Dominen l’escenari, es foten de tot Déu i i són capaços de fer riure el públic quan es pregunten si quan una avellana o un nou cauen a l’aigua continuen essent fruits secs. Llarga vida!