Situació econòmica

Si van seguir el debat entre el president del govern i el cap de l’oposició, es va veure que els dos tenien una idea contraposada sobre l’actual situació econòmica de l’Estat espanyol. Com en tots els altres temes que van posar sobre la taula d’una forma molt desordenada i caòtica. El president del govern es va veure reflectit en unes declaracions de Núñez Feijóo en les quals havia dit que l’economia espanyola anava com una moto, un fet que només ell es podia creure, tot i que és veritat que no passa per un mal moment. El cap de l’oposició va dir, en canvi, que la situació econòmica espanyola era desastrosa i que cap president del govern espanyol ho havia fet tan malament com el que tenia al davant. No és veritat.

En tots els temes que van tocar, Sánchez s’acostava més a la veritat que Feijóo, però aquest darrer tenia més murrieria. L’Estat espanyol fa feina positiva en relació amb la rebaixa en inflació, per exemple. No sé les conseqüències de les mesures preses, però certament tenen la seva lògica. És un dels problemes que té l’Estat, especialment en el terreny dels productes alimentaris que afecten la butxaca dels ciutadans de carrer.

La situació financera està una mica embolicada. No crec que hi hagi crisi financera com algú ha dit, però, certament, el sistema bancari actual es distingeix per l’existència de pocs grups, la reducció de serveis, el miserable rendiment dels dipòsits dels clients i la vida tranquil·la, o relativament tranquil·la en la qual viuen els bancs en un estat de salut superior a la de la resta de sectors econòmics i ciutadans.

L’encaix econòmic dins la Unió Europea no ha estat conflictiu, un fet que és positiu. Positiu per a l’Estat espanyol, però no gaire per a Catalunya, que es troba així consolidada com una autonomia dins l’Estat, amb el vistiplau dels nostres socis europeus. El govern espanyol ha pres les mesures pertinents en política exterior, tot i que preocupa la relació amb el Marroc i països de l’entorn, un fet vinculat a la immigració subsahariana, el tractament de la qual clama a Déu, tot i que crea un greu problema a Catalunya i als estats de la Unió. A Catalunya perquè tenim una immigració subsahariana i llatinoamericana que forma un gueto dintre del conjunt de Catalunya. Els segons, a més, no han d’aprendre el català i creen un nucli de població que no fa res per la unitat lingüística i pel sentiment nacional.

En el terreny social i polític, les polítiques dels dos candidats són totes contràries a l’acceptació de Catalunya com a nació i, per tant, com a entitat que té dret a autodeterminar-se. El partit socialista dona per acabat el problema que havia plantejat Catalunya gràcies a la victòria democràtica del PSC amb el seu president a Catalunya, Salvador Illa. Em sembla una forma poc exacte de definir la realitat catalana, ja que oblida que hi ha entre un 40 i un 52% de la població que tenen un criteri diferent i que, si la política del govern espanyol continua envers Catalunya com la que ha estat fins ara, hi haurà canvis en la mentalitat dels catalans perquè veuran com no arriben prou diners de l’Estat, o es procura posar dirigents no catalans a les empreses d’aquí, fent un joc a la contra dels criteris nacionals.

En definitiva: un debat que no ha aclarit res sobre la política econòmica espanyola que ens diu que Pedro Sánchez no té tanta mala llet com Feijóo –com he dit abans– i que, si prescindim dels aspectes polítics, l’economia catalana va tirant, no com una moto, però sí com una bicicleta de pedals