Una tradició estiuenca que ara fa por

Quan durant la infan­tesa i l’ado­lescència lle­gia al·luci­nada còmics basats en les novel·les de Jules Verne no podia parar de pre­gun­tar-me com carai aquell senyor bar­but i encor­ba­tat del segle XIX havia anti­ci­pat invents que no es van fer rea­li­tat fins al segle següent. A mesura que em vaig anar fent gran vaig des­co­brir mol­tes altres anti­ci­pa­ci­ons del món de la ciència-ficció, des del “soma” que Aldous Hux­ley va des­criure a Un món feliç trenta anys abans que es comen­ces­sin a desen­vo­lu­par els anti­de­pres­sius, fins a l’espi­o­natge esta­tal i la pèrdua de la pri­va­ci­tat del 1984 d’Orwell. Això sense obli­dar avenços tec­nològics com les pla­ques solars, la bomba atòmica, els vide­o­jocs, la comu­ni­cació per satèl·lit... tots avançats per escrip­tors de la pri­mera mei­tat del segle XX. És evi­dent, però, que també hi ha hagut fic­ci­ons que no s’han fet rea­li­tat i de moment no hem colo­nit­zat l’espai ni ens han envaït els extra­ter­res­tres. He pen­sat en tot això perquè els últims estius és tra­dició a casa mirar el film del 2004 El dia de demà, del mes­tre de les catàstro­fes Roland Emme­rich. En aquesta pel·lícula, un cli­matòleg nord-ame­ricà llui­tarà con­tra la catàstrofe ambi­en­tal, en forma de gel i neu, que arrasa l’hemis­feri nord per culpa de l’escal­fa­ment i els can­vis de sali­ni­tat en els cor­rents oceànics. Fins ara el film era una bona manera de dis­treure’s durant la canícula, però ara em comença a fer por que sigui un espe­cu­lació que també s’acabi fent rea­li­tat. Sobre­tot perquè els científics autèntics també comen­cen a estar espan­tats per l’escal­fa­ment de l’Atlàntic nord, que des de l’abril està batent rècords amb més de qua­tre graus centígrads per sobre de la tem­pe­ra­tura mit­jana. No ens n’ado­nem i estem entrant en una dimensió des­co­ne­guda.