A l’estiu, tota pelleringa viu!

En ple estiu i amb les màximes pels núvols, és el moment idoni perquè els gim­na­sos s’omplin de la ja con­so­li­dada ope­ració biquini, la publi­ci­tat seg­men­tada ens bom­bar­degi amb die­tes mira­cu­lo­ses i els ves­tits fres­cos només siguin aptes per a talles úniques, que de tan úniques que són, no aca­ben anant bé a ningú. Fa pocs dies vaig sen­tir com la mare d’una nena de cinc anys comen­tava pre­o­cu­pada que la seva filla no volia posar-se uns pan­ta­lons perquè li feien les cames llet­ges. Entenc que la cri­a­tura par­lava des de l’abso­luta inconsciència i imi­tant parau­les adul­tes que li poden haver arri­bat de qual­se­vol racó d’aquesta soci­e­tat que, en comp­tes d’infon­dre conei­xe­ments i auto­es­tima, malda per far­cir-nos de com­ple­xos i neces­si­tats arti­fi­ci­als. Els pro­ble­mes de salut men­tal rela­ci­o­nats amb la imatge cor­po­ral han aug­men­tat en les últi­mes dècades, i la pressió estètica, sobre­a­li­men­tada per les xar­xes soci­als, arriba ver­ti­gi­no­sa­ment a totes les edats. Els fac­tors que con­tri­bu­ei­xen a aquests pro­ble­mes són com­ple­xos i múlti­ples, però cada dia que passa s’evi­den­cia més la neces­si­tat de tren­car l’enorme i per­vers mirall, reflex d’una soci­e­tat total­ment dis­tor­si­o­nada, que ens vol ven­dre una vida feta de pro­duc­tes, experiències i sen­ti­ments des­na­tats. Que davant d’aquest pano­rama aflo­rin ini­ci­a­ti­ves que pro­mo­uen l’auto­ac­cep­tació i la diver­si­tat en l’apa­rença física és tan neces­sari com impres­cin­di­ble, i que la indústria de la moda avanci cap a la inclusió i repre­sen­tació d’aquesta diver­si­tat en les seves cam­pa­nyes publi­citàries és més que ben­vin­gut, sem­pre que sigui des d’una ferma aposta inclu­siva i no des dels was­hings a què ja estem acos­tu­ma­des. Afor­tu­na­da­ment, hi ha un gruix social a qui pati­nen les expec­ta­ti­ves de per­fecció física i les estries, la cel·luli­tis i les pells que pen­gen fruit del pas dels anys. Resulta para­do­xal, però, que la nena de cinc anys que avui pot ser qual­se­vol ado­les­cent o dona d’avançada edat, víctima dels cànons este­re­o­ti­pats, con­vis­qui amb titu­lars pes­ca­clics que rei­vin­di­quen un estiu de mugrons lliu­res a les pis­ci­nes. Estem a punt per fer un canvi de xip? És que, una vegada més, l’absur­di­tat en què vivim ens fa sur­fe­jar els extrems? Deu ser, pot­ser, que l’únic que volem és sen­tir-nos i saber-nos lliu­res, també amb els nos­tres cos­sos?