Miquel Callís, entre pollastres i ous

Miquel Callís podia haver estat un bon alcalde de Banyoles i li hauria fet molta il·lusió haver-ho estat, però tot i que va guanyar les eleccions municipals del 1979 amb el 42,68 per cent dels vots i vuit regidors, no va ser alcalde per un pacte entre Esquerra i el PSC, que, sumant, van arribar als 9 regidors. No va ser alcalde però sí diputat provincial, vicepresident de la Diputació i el primer delegat d’Esports de la Generalitat a les comarques gironines, quan Josep Lluís Vilaseca dirigia l’esport català i Miquel Callís es va posar a ordenar-lo ajudat per un jove Josep Micaló que el va acabar substituint. Miquel Callís i Prat va morir dimecres de la setmana passada, als 90 anys, i aquest diari en va destacar la seva trajectòria professional i les moltes i bones feina que va fer.

Jo el vaig tractar el 1980, quan el van fer delegat d’Esports. El primer de la Generalitat. Però ja el coneixia d’abans. Empresari d’èxit, era una patum en el seu món, però tenia ganes de fer coses per al seu poble i la seva comarca. De fet va presidir la Mancomunitat del Pla de l’Estany i va ser un ferm defensor perquè Banyoles deixés de ser del Gironès i encapçalés una comarca pròpia, l’actual Pla de l’Estany. Era un empresari d’èxit però li agradava la cosa pública i ajudar les entitats privades. Soci honorífic del Club Esportiu Banyoles, en vaig sentir a parlar quan va ser vicepresident del Girona FC. En Maurici Duran, un home de Camós famós per les seves intervencions a la ràdio patrocinades per Nutrex en què parlava de la pagesia i amb uns monòlegs brillants que titulava Fem petar la xerrada, havia arribat a procurador a Corts. I, després de presidir el Banyoles, va ser president del Girona, on Miquel Callís en va ser vicepresident. Van ser bons anys tot i que en tenia algun mal record. Van decidir fitxar un jugador del Barça anomenat Jiménez que va arribar a Girona, va jugar uns minuts, i va estar lesionat la resta de la temporada. Deien que se n’havia pagat un milió de pessetes d’aquella època i que els diners havien sortit de la butxaca d’en Miquel. Cosa que, quan la va publicar en Narcís Planas, li va provocar algun enrenou familiar.

Miquel Callís era empresari però també negociant. Va treballar a l’empresa familiar que havia fundat el seu avi i on va treballar el seu pare i que es va expandir a Barcelona venent pollastres. Ell va fundar el 1968 Miquel Callís SA i sis anys després ho va petar amb la seva marca Don Pollo. Va contractar el gran Luis Arribas Castro, un geni de la ràdio, que amb Ràdio Barcelona va voltar durant deu anys els mercats al crit de “Señora, soy Don Pollo”. Anuncis com “Lléveme de la mano al horno” o “¿Ha hablado alguna vez con Don Pollo?” es van fer extraordinàriament famosos. Venien pollastres nets i envasats i croquetes i canelons. Després va vendre la seva empresa a una multinacional i dels pollastres va passar als ous. Va fundar Liderou i Miquel Avícola. Era encara president honorífic de la Federació Avícola Catalana. Casat amb Anna Maria, tenia dues filles, Dolors i Susanna, lligades a l’empresa. El 2016 va ser nomenat Banyolí de l’Any, un premi a la trajectòria que tenia més que merescut. Reposi en pau.