mirades
Jordi Grau
Mascort, mestre i polític
La història de Josep Mascort i Ribot (la Creueta, 1898-1970), mestre i polític d’ERC durant la República, mereixia ser explicada, i Josep Pastells Mascort (Girona, 1966) sabia que tenia el deure d’escriure-la perquè Josep Mascort era el seu avi matern. S’hi va posar i així ha sorgit el llibre Josep Mascort. Republicà lleial, catalanista devot, que, editat per la Fundació Irla, es va publicar el febrer d’aquest any.
Aviat farà 53 anys de la mort de Josep Mascort. Com diu el títol, va ser un republicà i un catalanista de pedra picada i, com que la guerra es va perdre i amb ella la República, la seva vida va estar marcada per l’exili primer i després, en contra del que molts altres van fer, per un retorn al seu poble el 1949 i a la vida de mestre, creant una acadèmia privada al Call de Girona.
Tenim la sort que moltes figures que van estar quaranta anys amagades i que ens són desconegudes agafen el protagonisme que cal. Pastells agraeix a unes quantes persones que li fessin conèixer l’obra del seu avi i cita preferentment Salomó Marquès, que tant ha treballat per explicar-nos i descobrir-nos la feina dels mestres que van haver d’exiliar-se, però també Josep Clara Resplandís, Miquel Pairolí, Carles Serra i Xavier Carmaniu.
Josep Mascort va ser un mestre vocacional. Va estudiar magisteri a la Normal i va ser alumne de Cassià Costal i Miquel Santaló. Ja mestre, va ser enviat a l’escola pública del Poblenou de Barcelona. Va treure’s les oposicions de mestre nacional i el van enviar a Santiago de Ois (A Coruña), potser perquè era massa catalanista i progressista, cosa no ben vista el 1925. Van ser quatre anys fora de Girona i després va ser enviar a Queralbs primer i després a Vilanna. Amic de Miquel Santaló, s’acosta a ERC i el 1933 és diputat a Corts per Girona, on reivindica el paper de l’educació, demana més escoles i que s’apugi el sou als mestres. Amb el Bienni Negre, Josep Mascort es converteix en secretari de la minoria d’ERC i el 1936 revalida l’acta de diputat i és nomenat vicesecretari del Consell Nacional d’Instrucció Pública. Després, ja en plena guerra, és nomenat comissari delegat a la Normal i, el 1938, alcalde de Bescanó primer i comissari delegat de la Generalitat a les comarques gironines.
Va ser tot això però també va ser col·laborador habitual de L’Autonomista, el diari dels germans Rahola, i d’El Magisterio Gerundense. Després de l’ensulsiada, fuig a França i després emprèn l’exili a Mèxic, via Nova York, i recala a Texcoco, on deixa empremta, fins al punt que el 1979, nou anys després de la seva mort, hi rep un homenatge pòstum. És dels que tornen de l’exili, i perd el reconeixement social que tenia a Mèxic. Sabent que no hi ha denúncies, torna el 1949, però no per ser mestre nacional: obre una acadèmia privada al Barri Vell, a les escales de la Pera, on el recorda Josep Clara, que ha fet el pròleg del llibre i que hi va preparar la revàlida de quart. Un llibre necessari sobre un personatge que va ser important i que ara comencem a descobrir gràcies al seu net, Josep Pastells, escriptor, amb una trentena de premis literaris al darrere i que aviat, superats certs entrebancs físics, tornarà a publicar.