Opinió

Calor, abúlia, mandra...

Em passo l’estiu mig amagat a casa, a l’ombra d’un til·ler, llegint, divagant, fent capcinades

Deu ser una de les mol­tes incon­gruències del món actual: quan la mei­tat del pla­neta s’està morint de fam, el verb apri­mar-se ha esde­vin­gut un mot de luxe, una fan­ta­sia per a pri­vi­le­gi­ats. Ho sento: encara que m’acu­sin de tenir un cor de pedra, ningú no em farà plo­rar sobre gras­sos ben cepats, la divisa dels quals no és pàtria i honor, sinó cas­sola i calo­ria, aquests que no saben par­lar d’altra cosa que no siguin àpats i far­ta­ne­res, uns gras­sos a punt de reben­tar que diuen que no men­gen res, que és cosa de la natu­ra­lesa, de l’orga­nisme. Però vet aquí que no hi ha hagut mai gras­sos als camps de con­cen­tració, ni a la Con­gre­gació de les Mis­si­o­ne­res de la Cari­tat de Cal­cuta, per exem­ple. I la gran moda, encara: règims d’apri­ma­ment que ens volen fer creure que els prims són més dinàmics, més cre­a­tius, que pen­sen més i tenen més idees geni­als. Tot això de la bella figura està molt bé i és molt maco, però si ara mateix em pre­sen­tes­sin un bon arròs de cabra de mar i un Espelt Quinze Rou­res, ja sé què faria. I és que quan Des­car­tes deixa de medi­tar té mol­tes més cer­te­ses de les que creia tenir. És a dir: quan no cogito, sum igual, només que tot va millor. O ho sem­bla, tant li fot. Aliè tant com puc a tot ple­gat, em passo l’estiu mig ama­gat a casa, a l’ombra d’un til·ler, lle­gint, diva­gant, fent cap­ci­na­des. He tin­gut la mala idea d’arri­bar-me fins a la Costa Brava i n’he tor­nat atuït: fres­ses, suors, cues, humi­tats, ferums, estuba, estre­tors... Però, ai!, la Gar­rotxa no és pas la cort celes­tial esti­uenca: també ens arri­ben aquests vents de xafo­gor covada que es fica dins les cases, com si hi hagués una estufa encesa a cada estança. (Josep Pla escriu que coneix el garbí perquè el cuiro de la petaca se li estova –Les Hores, volum 20 de l’Obra Com­pleta, pàgina 335–). Allò de “huir del mun­da­nal ruido” del frare de León devia ser una bufona metàfora, però avui és una con­creta i reco­ma­na­ble pos­si­bi­li­tat. En el lli­bre sagrat de no recordo quina religió ori­en­tal, s’hi lle­geix que els deus envi­a­ren un diluvi sobre la terra, farts que n’esta­ven de la fressa produïda pels humans. I ara que hi som: allò que impe­deix al nos­tre Déu d’enviar un segon diluvi uni­ver­sal deu ser la inu­ti­li­tat del pri­mer. No ho sé, és evi­dent. Només ho suposo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.