El xoc

A Sevilla s’ha produït un d’aquells fets que, més enllà de l’anècdota, ens ajuden a pensar.

Un home de Carmona és cec des de fa nou anys, per culpa d’un accident laboral. Entra en un bar de Sevilla, amb uns amics, disposat a passar-hi una estona. En un moment determinat, dos clients comencen a barallar-se, i, en l’enrenou que s’organitza, un dels qui es barallen dóna un cop de puny, involuntari, a l’occipital del cec. Immediatament l’home de Carmona distingeix la llum del dia i pocs segons després és capaç de veure prou clarament les cares de la gent del bar. En aquests moments es troba internat per tal de ser explorat mèdicament.

Hi ha uns aspectes que ignoro, i, per tant, cal apuntar-los mitjançant interrogants. La ceguesa se li produí per un cop semblant? Havia estat examinat prèviament l’estat del seu nervi òptic, si la lesió era cerebral, etcètera? El guariment havia estat diagnosticat com a impossible? Els oftalmòlegs segurament tenen alguna cosa a dir sobre aquest cas. També fa impressió pensar que si casualment aquell dia l’home de Carmona no hagués entrat en el bar, i casualment dos clients no s’haguessin barallat, i casualment un d’ells no li hagués clavat un cop de puny a la nuca –per error– encara seria cec. La doctora Casualitat fa la competència a l’homicida Casualitat.

Sospito que el cec s’havia passat aquests nou anys amb la por de donar-se algun cop. L’instint el devia dur a “protegir” la seva incapacitat, a apartar-se del risc; l’instint, a vegades, falla.

És innegable que tots som cecs en un determinat camp o en un determinat període de la nostra vida. Una ceguesa que sovint “mimem”, en el sentit que ja ens està bé de no aventurar-nos més enllà de l’àmbit al qual ens hem adaptat. I no veurem mai el que hi ha a l’altra banda de l’ombra, a l’altra banda de la rutina, a l’altra banda de la veritat que hem acceptat si no rebem un xoc, una patacada capaç de fer trontollar el nostre cervell i posar en marxa una nova aptitud de visió; a vegades, és una visió que ja havíem posseït, però que els “accidents” de la vida –l’afany de comoditat, la progressiva indiferència, el dogmatisme creixent– ens havien anat emboirant.

I un dia afortunat rebem un xoc, inesperat i casual –o proporcionat per algú que ens fa aquest favor, que de primer qualifiquem d’“agressió”– i tot allò que teníem ordenat es disloca i es col·loca d’una altra manera. També hi ha una violència vital i creativa.

És per covardia que ens protegim dels xocs, no fos cas que ens fessin veure les coses –i, per tant, viure-les– d’una altra forma.